dimecres, 17 de maig de 2017

ENTREGA DE PREMIS MATEMÀTICS SECUNDÀRIA

El passat dijous 11 de maig, amb motiu de la celebració del DIA ESCOLAR DE LES MATEMÀTIQUES, vam celebrar a l’escola l’entrega de premis matemàtics.




De les proves Pangea, els alumnes guayadors d’enguany han estat:

·         1r ESO:
o   1a posició: Gabriela Shinca
o   2a posició: Daniel Berrio
o   3a posició: Maria García
·         2n ESO:
o   1a posició: Laura Renau
o   2a posició: Carlota Concejo
o   3a posició: Daniel López
·         3r ESO:
o   1a posició: Laia Garcia
o   2a posició: Maria Serra
o   3a posició: Alejandro Martínez
·         4t ESO:
o   1a posició: Lluís Moragas
o   2a posició: Ellen Ye
o   3a posició: Pol Casacuberta



Pel que fa a les proves Cangur, prova en la que participa el 2n cicle d’ESO, els alumnes participants d’enguany han estat:

Alumnes de 3r d’ESO:
-          Sergi Ferret
-          Laia García
-          Cristina Pintor
-          Cèlia Elizalde
-          Edith Farré
-          Yi Yi Xu


Alumnes de 4t d’ESO:
-          Maria Castells
-          Lluís Moragas
-          Alba Obrero
-          Abigail Bautista
-          Ellen Ye
-          Nicole Lumban

D’entre aquests, cal felicitar Lluís Moragas, alumne de 4t d’ESO, que va quedar en la posició 218 de 10.000 alumnes participants.


En relació al concurs de fotografia matemàtic, enguany hem celebrat l’onzena edició a l’escola, amb un èxit rotund de participació.

Les fotografies guanyadores, tenint en compte la qualitat artística, presentació, adequació al temari i originalitat en el títol de les fotografies presentades, han estat:

-          PRIMER CICLE D’ESO
·         “BUIT AL CUB”, de LAIA BARBARÀ

  
-          SEGON CICLE D’ESO
·         “RADIS AL QUADRAT” de MARIA CASTELLS


-          PROFESSORAT
·         “SUMES QUE RESTEN” de BEGOÑA PRADAS


Per acabar, us deixem un vídeo amb una petita selecció de les fotografies d’enguany. 

Esperem que en gaudiu i... ens veiem a la propera edició!






dimarts, 2 de maig de 2017

JOCS FLORALS A L'ESO

El dia 27 d'Abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, l'Escola ha celebrat l'entrega de premis dels Jocs Florals.

A continuació podeu gaudir de les obres guanyadores:

CONTRABANDISTES EN ACCIÓ

Hi havia una vegada, cap allà l’any 1845, en una contrada de Noruega, un petit poble llunyà i apartat de la resta per un gran i immens llac. En aquest petit poble, hi havia un grip de contrabandistes estranys i molt sigil·losos. El problema era que ningú no sabia ni on es trobaven ni qui eren, perquè cada nit que robaven algun objecte de valor, portaven una màscara diferent i uniformes de camuflatge.
Fins que un dia, la gent del poble es va cansar que cada nit els hi robessin un objecte de valor i van anar a consultar-li al batlle, que per cert, era un home molt prim. Aquest els hi va dir que ja n’havia sentit a parlar dels contrabandistes, i que a ell també li havien robat un quadre molt valuós. El batlle va estar rumiant uns dies amb els seus secretaris i van decidir que havien de fer el millor per ajudar el poble.
Al matí següent, l’alcalde va emetre un comunicat, on deia que ja havia localitzat els lladres i que ja no hi haurien més problemes perquè els havia fet fora de la població. La gent del poble es va posar molt contenta en saber que ja no hi hauria ningú que els hi tragués les seves pertinences.
Però va ser a la següent setmana quan una senyora del veïnat es va despertar amb un brogit del terra de casa seva a mitjanit. Es va llevar i va veure que a casa seva hi havia algú. Va davallar per les escales tres vegades fins que va veure una ombra al menjador. Amb tota la valentia va baixar amb una llàntia d’oli i es trobar que uns homes li prenien un gerro molt valuós de l’època dels víkings. Però es va fixar que un dels homes era molt i molt escardalenc.  De sobte, aquella senyora va intentar estirar del gerro per agafar-lo, però de la força va caure a terra i es va esquinçar.
A l’endemà, la senyora ràpidament va informar de tot el que va passar a casa seva a l’alcalde i ell va dir que era impossible, que era una vella xaruga. La senyora observà que el batlle semblava molt i molt nerviós i va començar a sospitar. Va esperar a que es fes de nit i va entrar a l’Ajuntament i va poder trobar ben amagades les mateixes màscares i els uniformes de camuflatge que van usar els lladres-contrabandistes!
A l’endemà, la senyora ho va difondre per tota la població i es va acordar que negarien l’alcalde en el gran llac d’aquell petit poble. Ho volia fer per desempallegar-se de la gent del poble perquè ja estava fart de governar, va argumentar el batlle. Va començar a robar perquè estava arruïnat...

ADG
1r ESO A

LA CURIOSA ALCALDESSA

Una vegada, a prop de  la ciutat de Vic, van tenir lloc unes eleccions per a escollir un nou batlle. Va guanyar una dona d’uns quaranta anys, no molt alta i amb uns ulls de fura, amb uns cabells rinxolats.
A aquesta alcaldessa, anomenada Isabel, li agradava molt la cuina i va rumiar si contractava un cuiner propi només per a ella. Amb els diners de la ciutat podia pagar-lo, va pensar, i ara només faltava decidir a qui contractar. Llavors va redactar un anunci al diari “La Vanguardia” i a l’endemà va veure una llarga cua de cuiners de tot Catalunya, ben vestits i amb ganes de cuinar, i a tots els hi va dir que li portessin el seu millor plat. En va tastar de molt diferents, però li va encantar el de rissotto de formatge. El cuiner que el va elaborar era molt escardalenc i feia tota la pinta de venir directament d’Itàlia.
Cada dia, com que el va contractar, li preparava un menjar diferent....
Mentrestant, la gent de Vic volia construir una nova escola, però no podia perquè l’ajuntament no tenia diners. Els habitants van pensar i pensar i investigar i, al final, van saber tots que l’alcaldessa estava pagant un cuiner amb els impostos de la ciutat! Els seus ciutadans es van desempallegar de l’alcaldessa de seguida!
Finalment, va haver de tornar tots els diners i després d’uns anys, la població ja tenia la nova escola que tant es mereixia...

M F T
1r ESO B




SÓC LA VEU D’UN REFUGIAT

Hola, el meu nom és Simba i vinc a explicar-vos la situació tan terrible i dramàtica que estem vivint al meu país, Síria.
Però amb aquesta intervenció no voldria donar pena, sinó relatar una situació molt tràgica que hi està succeint ara mateix.
La meva vida, igual que la de molts altres nens, consisteix en llevar-se cada matí i mirar per la  finestra. Però la diferència és que, en lloc d’un arbre, trànsit o fanals apagats, veig gent que mor a trets, persones sense sostre... Guerra, en definitiva.
No és fàcil tenir un bon matí, ni tan sols un bon dia, amb l’aterridor so de bales de fons.  Tenir por de sortir al carrer per si trepitges una mina o per si et segresten. Por és el sentiment que millor defineix aquesta situació i, segons la declaració universal dels Drets Humans, concretament l’article tres, diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat, i a la seguretat de la seva persona. Però no es garanteix sempre, oi?
En aquesta situació nosaltres no ens sentim lliures ni segurs. Per poder tenir una mica de seguretat cal sortir d’allà, marxar, i si ja és ben trist fugir de la terra on vas néixer i embarcar-te en un viatge a petites localitats on també s’hi troben altres refugiats, també ho és haver d’aguantar persones que jutgen i critiquen les nostres decisions i no ens donen suport. Tot això és molt dur. S’ha de canviar. Ho podeu canviar.
Ara, per finalitzar, m’agradaria realitzar una reflexió final: imagineu que sou a les vostres cases tranquils , gaudint amb la família i pensar que us pot arribar gent desconeguda i us veieu obligats a marxar sense agafar cap mena de pertinences, tan sols les necessitats més bàsiques. I us aneu a un lloc del món desconegut. On no sou benvinguts.
Penseu-hi.
L’últim que us diré és que falta empatitzar per poder actuar.
Gràcies pel vostre temps i atenció.
 

 INF

2n ESO A





SÍRIA? SÍRIA

Hi ha molta gent que no sap el problema que hi ha a Síria. Nosaltres, joves estudiants de tretze anys, no el desconeixem, però no li donem importància. Per això la nostra professora de ciències socials va decidir portar-nos a una persona que dirigeix la ONG Global Humanitaria que ajuda els refugiats de Síria. Ell és el pare d’una companya del nostre curs.
Ve venir el dilluns pel matí i la veritat és que ja pensava que anava a ser interessant, però a mesura que l’explicació anava avançant, l’anava trobant més i més interessant...El que més em va cridar l’atenció va ser que els nens, que no tenen cap culpa del que està passant, són els que pitjor ho passen!
Van tenir la sort, més endavant, de poder parlar per Skype amb un nen sirià de la nostra edat a qui un dia, quan anava a comprar el pa, li va caure una bomba. Es va quedar sense família i ferit, amb una cama amputada. Aquest nen va ser el primer en venir a Espanya i aquí el van operar i li van col·locar una pròtesi.
També vam poder escoltar de Global Humanitaria que aquesta organització sense ànim de lucre ensenya a pintar i dibuixar els nens de Síria per reflectir els seus sentiments en un full.
Aquesta xerrada em va fer reflexionar que tenim molta sort d’haver nascut aquí, que la nostra vida és meravellosa i l’hem d’aprofitar.

JOC

2n ESO B



EL PÈSOL

Hi havia una vegada un pèsol que estava fart de la seva família de pèsols, perquè l’excloïen només pel fet de ser el més petit. Aquella situació era complicada per a ell, ja que havia de passar tot el dia tancats amb ells dins d’una bossa. Però un bon dia, la bossa es va obrir a l’ambient de l’exterior i es va sentir lliure per primer cop a la seva vida. Creia que era l’oportunitat perfecte per escapar d’aquell malson, i així va ser. En veure que els seus companys anaven desapareixent poc a poc, va entendre que havia de fugir. Abans que ell també desaparegués d’un salt va caure a la taula i va veure de lluny quelcom horrible. Va veure com els seus companys morien lentament bullits i va poder escoltar els xiscles de desesperació. Amb tota la pena al cos, va pensar que el millor que podia fer era anar a la nevera on esperava trobar-se amb altres verdures. Aquesta idea la va treure del record de viure en un recinte semblant a la nevera (als congeladors del supermercat); per això sabia que allà trobaria companyia. Va estar rodolant fins a caure, per fi, de la taula. Seguidament va resistir l’impacte contra el terra. Era conscient que només li quedava la part més difícil, arribar a la nevera per terra. Només passats deu centímetres el van començar a seguir un grup de formigues. Ell corrent desesperat es va topar amb un xiclet i al no conèixer aquell perill s’hi va quedar enganxat. Ja només li quedava pensar en el dolor que li causarien les queixalades que li clavarien les formigues.

JVB
3r ESO A




L’EXAMEN


Sento el rellotge que sona sense parar,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
La suor em cau pel cap,
estic mullat i suat,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Tinc fred, però no ho sé,
estic segur, un soroll que prové del meu costat,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Ella s’acosta a mi, com em fa patir,
em posa un full al davant, i amb veu calmant em fa començar
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Em tremolen les mans, hauria d’haver començat abans,
el temps passa corrents, quina por que em fa el temps,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Escric el meu nom i cognom,
la data la deixo en blanc, no me la sé, l’estic pensant,
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
Un gran nervi recorre el meu cos, en aquest moment,
m’assemblo en el meu gos, sempre que li llenço un os.
TIC TAC, TIC TAC, TIC TAC...
L’examen ha acabat i el meu cap ha explotat.
               

 ACGC
                                                                                                   
3r ESO B




MEGARA

-          Amb aquest encanteri jo et sepulto, així doncs, el teu secret mai serà descobert.

Fortes, clares, poderoses i contundents. Aquestes van ser les últimes paraules que Megara Locket va pronunciar sobre el cim de la muntanya. Les mateixes paraules que, escapant-se dels seus llavis, van ser llançades al vent i van anar a descansar sobre tot allò que van poder trobar, donant a entendre que l’encanteri havia finalitzat. Després d’uns minuts de complet silenci, únicament trencat per les profundes respiracions de la dona i pel balanceig de les fulles i les flors, Megara va veure’s en cor per començar a caminar muntanya avall. Encara preocupada per saber si l’encanteri havia funcionat, va deixar enrere l’escenari en el qual molt possiblement havia realitzat l’acció més violenta i dolorosa de la seva vida.
Megara era portadora d’una gran bellesa. Era una dona alta i esvelta. Tenia els cabells  rossos, pràcticament daurats sota el sol de primavera. Aquests ballaven en compàs amb el vent i sota la mirada d’un cel clau mentre la dona caminava intentant trepitjar les violetes. Els seus ulls eren d’un blau mai vist, tan clar i intens que no semblava real. Portava un vestit del color de l’aigua decorat amb delicats fils de seda que també onejaven en l’aire paral·lelament amb els seus cabells recollits parcialment per un llaç mig desfet.
Més tard, després d’un petit passeig, Megara va arribar finalment a casa seva i, entre sospirs va obrir la porta per poder endinsar-se en ella.. Sabia que havia pres la decisió correcte per poder estar fora de perill i ser feliç. D’aquesta manera ell ja no li podria fer més mal. Almenys, això era el que creia.

AOE

4t ESO A

TEVA SÓC,  MEU ETS

Els ulls, els teus ulls
que brillen com la llum del sol
que m’il·luminen
en la foscor.
Els llavis. Els teus llavis
capaços de pronunciar
les paraules més belles
dibuixen un somriure
que em fa viure.
Les mans. Les teves mans
suaus com el cotó
delicades com les d’un nadó
s’agafen a mi
guiant-me cap a tu.
La veu. La teva veu
sona en harmonia
amb la música del migdia
i forma una melodia
que m’allunya de la melancolia.
Jo. Jo sóc teva
em quedo amb tu
sota la lluna plena.
I tu. Tu ets meva
I ets per mi.
Un regal de Déu.
NLA
4t ESO B

PREMIS XIMIXESCA


JOCS FLORALS A PRIMÀRIA

PRIMER E.P.



CARTA A LA PRINCESA

Estimada princesa, Has estat molt valenta i el teu poble també ha estat molt valent. Jo també sóc valenta i no tinc por a res, només tinc por a la foscor. Tothom té por a alguna cosa... Adéu, princesa.

MFT 





CARTA AL DRAC

Estimat drac:
No m’agrada que et portis així, intenta portar-te bé!
La propera vegada que ens veiem espero que ho hagis aconseguit.
Gràcies.
Un bon amic teu.
JDG






SEGON E.P.
EL PINGÜÍ


Hi havia una vegada un pingüí trapella, blanc i negre i molt alt. Li agradava banyar-se a l’aigua. Vivia en un castell que estava fet de gel i el terra relliscava molt. Però un dia feia molta calor, feia tanta calor que el castell es va començar a desfer. Llavors el pingüí es va posar a cantar molt fort i es va posar a ploure i a fer fred i un altre cop el castell va tornar a ser de gel.
Conte contat, ja s’ha acabat.



                                                                     J V L

                                                                    
EL FOLLET QUE FEIA MALIFETES

Una vegada fa molts anys, hi havia un follet que feia malifetes i enganyava als altres, per això no tenia amics. Vivia en una casa dalt d’un arbre, on ningú el trobava perquè estava molt amagada. El problema que tenia era que, cada nit, tot el poble el buscava per la malifeta que havia fet. Cada vegada que feia una malifeta  es sentia més sol i un bon dia va pensar que era millor demanar perdó. Quan la gent del poble va saber el que havia fet, el van perdonar i això és tan veritat com que el conte s’ha acabat. 




                                                                     MSM


TERCER E.P.

EL MISTERIÓS LLADRE DE L’OCELL

Hi havia una vegada un poble que es deia Sant Ocells. Es deia així perquè tenia un arbre ple d’ocells de molts colors: groc, lila, verd i taronja.
Una nit, un noi misteriós, va robar un dels ocells que hi havia a l’arbre. L’ocell que va robar l’home era el de color taronja. Llavors, la gent del poble es va anant preocupant. Quan va arribar la nit es van amagar als arbustos del costat de l’arbre, i van posar una trampa. La trampa era un forat que van tapar amb fulles. L’home misteriós va caure a la trampa i... el van veure! Es deia Albert i la gent va decidir expulsar-lo del poble.
L’Albert va marxar. L’ajudant de l’Albert va aconseguir que tornés al poble.
Al dia següent van tornar a robar. Aquesta vegada l’ocell lila, i perquè no piulés, li van posar cinta adhesiva al bec!
Però gràcies a un invent d’una persona del poble, que era un xip “TROBAOCELLS” que servia per localitzar-los, van trobar l’ocell lila i va ser fantàstic!
Al lladre Albert i al seu ajudant els van posar en una gàbia i els van expulsar.
Llavors, el poble va viure feliç per sempre!!!
Conte contat, conte acabat!!



J A C R



 UN  DIA  FANTÀSTIC

Ja fa molt temps, una nena que es deia Laia i un nen anomenat Pol, estaven parlant i la Laia li va preguntar com seria un dia fantàstic.
En Pol, que li agradava menjar molt, va dir-li: - Estar tot el dia menjant!
La Laia, que li encantava treballar, va dir: - Estar tot el dia fent deures!
Aleshores, en Pol va recordar: - Parlant de deures... jo no els he fet encara! Adéu, me’n vaig!
La Laia, encara no havia resolt el cas d’un dia fantàstic i va pensar: “Aniré a consultar-li al meu amic Jan”
Va trucar al timbre de la casa d’en Jan i ell li va dir: - Què fas per aquí? Què vols? Vull que m’ajudis a resoldre el cas d’un dia fantàstic!
En Jan va contestar:
-       Un dia fantàstic? Sí, va respondre ella. No ho sé!  va dir en Jan.
Després de rumiar molt, a la Laia se li va ocórrer anar amb el seu amic, a preguntar-ho a la seva mare.
-       Hola, mare! Com seria un dia fantàstic?
La mare va contestar: - Doncs ... no ho sé!. - Voleu berenar? - Siii!. Els va donar llet amb galetes.
Era quasi de nit i encara no havien resolt el cas.
Va arribar el pare i va dir: - Hola, Jan! Què fas aquí? -  Estem pensant! El què? Com seria un dia fantàstic? La Laia li va dir: - Ens ajudes? – Sí, i tant!
Després de rumiar, el pare va dir:
-       No hi ha dia fantàstic! Tots els dies són com són!
-       Tens raó!
I els nens, des de llavors, van saber que tots els dies podien ser fantàstics!!!
I aquest conte s’ha acabat amb pau i amistat!

                                                                     MATOLL
                                                                            J  A  V   



QUART E.P.
L’INVENTOR LLUÍS

Fa molts i molts anys, en un poble molt petit, hi havia un nen que de gran volia ser inventor. Volia fer moltes coses: coets, avions, cases, etc. Al col·legi, a l’hora del pati, es passava tota l’estona inventant avions de paper. Es deia Lluís, era un nen ros, alt i portava ulleres de color vermell.
Quan es va anar fent gran, feia invents cada cop més importants, i fins i tot tenia la seva pròpia marca, que es deia “Lluinvents”.
Va passar un temps i el Lluís es va anar fent famós. Construïa tota mena de coses. Un dia va tenir una idea molt bona, que era fer una casa-coet que anés fins a Mart. Llavors va trucar els seus amics perquè l’ajudessin. En un any i mig ja anaven per la meitat. Era molt gran i estava quedant molt xul·la! Al cap de tres anys van acabar: era espectacular!! Ara només faltava que anessin a Mart.
L’endemà van anar tots a la casa-coet i van sortir cap al planeta vermell. Van trigar molts dies, però quan van arribar estaven satisfets.
En tornar van posar les notícies a la tele i van veure el seu viatge. El Lluís es va convertir en un inventor molt conegut i important gràcies a la seva proesa.
                                                                                                  
                                                                                                   EXTRATERRESTRE
                                                                                                    X G L

                                                                                                      

LA MUNTANYA DELS SOMNIS

Fa molts anys hi havia tres bons amics anomenats Toni, Pol i Rita que vivien a París.
Un dia, la professora “Nigels Wil” els va explicar la gran història de la Muntanya dels Somnis: Hi havia una vegada un senyor que va descobrir...
A l’hora de la sortida del col·legi, la Rita va dir:
-          Nosaltres, els tres bons amics, descobrirem la muntanya Desig!!!! Anem a preparar l’equipatge adequat.
La Rita va començar a escriure coses útils per a l’equipatge: cantimplora, anorac, fruita, frontal, etc.
En Toni va dir que era un bon equipatge, però que faltaven els ànims i el companyerisme!
Al final, es van afanyar a preparar-ho tot i el set d’abril van emprendre el viatge cap a la Muntanya dels Somnis.
Els tres amics ja portaven molts dies caminant quan en Pol va veure el rètol que posava:
“la Muntanya dels Somnis”.
La Rita va exclamar:
-          Sort hem tingut de trobar el rètol, perquè ja ens queden ben poques forces per seguir caminant...
En Toni va afegir:
-          Aquest rètol indica que hem de pujar fins a dalt!
Quan ja eren a mitja muntanya, en Pol va veure un drac de foc. Tots es van amagar ràpidament on van poder. De seguida van sentir la veu potent del drac que va dir:
-          Sóc el Drac dels Somnis i us portaré a Font Somni!!!!
Els nens van pujar a sobre del drac i quan van arribar al seu destí, van demanar tres desitjos. Després, el drac els va tornar a casa amb tots els ànims.

CONTE CONTAT, CONTE ACABAT

JEIC NATUR 7
J M L

CINQUÈ E.P.
CARTA A LA VENTAFOCS

Estimada Ventafocs:
Com recordo totes les nits que passava veient la pel·lícula que vas protagonitzar...
Com us va a tu i als teus amics els ratolins? Suposo que molt bé. Segur que ja tens fills i tot!
Com estàs al castell? Espero que genial amb el teu marit el príncep i la teva madrastra. I les seves filles? No em queien gens bé, després del que et van fer passar...
S’han fet milions de rèpliques de La Ventafocs però cap et podrà substituir. Ets molt bonica i generosa, quasi segur que segueixes igual que abans. Fa molt de temps que no et veig, quasi sis anys ja.
 Te’n recordes quan et vaig anar a visitar  a Disneyland París? Que no se n’assabentin les altres princeses, eh? El teu restaurant va ser el que més em va agradar. Parlant d’elles, que sou amigues? Suposo que sí.
La primera vegada que vaig veure la pel·lícula em va agradar tant que des d’aquell moment, tots els dies ,després de classe. desitjava arribar ben aviat a casa per tornar-la a veure.
Tu ets la meva princesa preferida, no sé, m’encantaves...
Espero tornar-te a veure.
Fins aviat                                                                                
                                                                                                  
                                                                                                   M.DANCE                                                                                                    
                                                                                                    MGB
                                                                                                      
LA FLOR DIFERENT

Hi havia una vegada, en un prat immens, una petita flor que era diferent de la resta. Totes eren d’un color vermell potent que enamorava a tota la gent. En canvi, ella era de color groc i no li agradava gens, deia que semblava una patata podrida.
 
Va passar moltes nits del lloro pensant i pensant:
- I si me n’anés, què passaria? Em col·locaria en un prat groc on tota la gent m’admiraria, allà seria feliç amb les meves companyes...

I així totes les nits. Fins que una vegada es va fer de dia i tal dit, tal fet: va agafar les seves arrels i va emprendre el viatge. Va travessar muntanyes, rius, camps, etc. Va veure molts prats plens de flors blaves, vermelles, verdes, blanques, púrpures,... però cap era groga.

Ella pensava:
- I si jo sóc l’única flor groga del món? I si mai trobo el meu prat? Què passarà?
No, no, no pot ser, no em rendiré!

Va passar aquella nit en un forat d’un arbre molt gros, ample, amb fulles d’un color verd alegre, com si fos un camp de gespa envoltant el preciós arbre.
Quan es va llevar el segon dia va veure restes de pètals grocs i la flor, súper encuriosida, va decidir seguir-los.
Els pètals la van portar a un lloc esplèndid, meravellós,... on hi governaven les flors. Totes eren de colors diferents, era com l’arc de Sant Martí en flors! Sense pensar-s’ho dues vegades va dir:
-El meu viatge ha acabat. Viuré aquí! Però abans he de trobar la meva pradera de flors grogues.

Va estar caminant una hora, fins que allà, en un petit racó molt ben il·luminat i humit, va veure almenys cent flors grogues. Esperonada per l’alegria va anar corrents amb la resta de les flors i una li va dir:

-Benvinguda petita flor, vols formar part del nostre prat?
I la flor, súper nerviosa, amb el cor que li anava a mil, va dir:
-És clar que sí!!!!
I l’altra flor va dir:
-Acomoda’t on vulguis i no oblidis el més important: Ser feliç!!!!!


A.      PADEL
A B M




SISÈ E.P.
TU

Vas arribar a la bolera
i jo tremolava com una flamera.
Et vaig conèixer i em vaig espantar
però després em vaig tranquil·litzar.
 Quan vas venir a viure a casa meva
em vaig alegrar perquè sempre estaria al teu costat.
Formes part de la meva vida
 i n'estic molt agraïda.
Ets una persona espectacular,
 i no vull que canviïs mai.
 Jugues amb mi, m'ajudes amb els deures,
el teu somriure em meravella.
Em vens a buscar a natació
encara que faci fred o calor.
Si algun dia ens separem 
sempre et tindré dintre meu.
Ets la millor persona que he conegut
per això et regalo aquest poema, Jesús.

NYAM-NYAM
G F S

ARNIO CHEVALIER  


Era un dia normal a la província de Nouvion, quan l'Arnio sortia del col·legi anant cap a casa. Tenia ganes de veure  la seva germana Marie, ja que aquell dia feia 17 anys. Els seus pares tenien preparada una festa en què quasi tot el poble estava convidat. Havia estat tota la setmana parlant sobre la "gran festa".
En arribar es va sorprendre de veure la seva germana gran plorant tota sola. Va decidir anar a parlar amb ella.
-       Què et passa Marie? – va preguntar l'Arnio.
-       No t'ho han dit els pares? – va respondre plorant.
-       Ens hem de mudar a Nova York i el pitjor és... que...
-       Què?! – va dir impacient.
-       Què és el pitjor? Marxem sense el papa.
-       Però, com pot ser?
-       És impossible...- va dir ploriquejant.
-       Arnio, germanet, te'n recordes que abans de néixer el nostre pare va prometre no apostar més?
-       Sí, és clar!
-       Doncs, resulta que ha tornat als casinos i deu molts diners. La mama ens ha dit que no pot suportar com ens tracta el papa, mentint-nos. Amb els pocs diners que tenim estalviats emigrarem cap a Nova York demà.
-       Demà?! No tinc temps d'acomiadar-me.
-       No pots acomiadar-te, ha de ser secret- va dir la Marie.
-        
En aquell moment es va posar a plorar més que mai.
El següent dia al matí, es va despertar enmig d'un tren sense res, a part d'una maleta que contenia els essencials: raspall de dents, tovallola, roba, .... Ell ja sabia que anaven cap a l'aeroport.
No sabia per què, però, de sobte es va posar a plorar. La seva germana el va abraçar.
En arribar allà es va sentir marejat, tants gratacels comparat amb el camp i la gespa... Però quan es va endur l'espant de veritat, va ser en veure l'apartament. Situat al barri de Brooklyn, un dels pitjors de Nova York. Era un pis de 30 metres quadrats amb les parets esquerdades, els mobles trencats i una televisió prehistòrica.
Després d'una setmana d'estar per casa, ja estava acostumat a la forta olor a orins de gat i els escarabats de ciutat per sota el llit. Hi havia una cosa, però, de la qual no en volia saber res: l'escola.
La seva mare li havia dit que aniria a una escola molt semblant a la que ell anava a França, però la realitat fou una altra: ningú parlava francès, les parets semblaven que es caurien en qualsevol moment i que eren totes negres. No tenia res contra els seus companys però ell se sentia discriminat. Va arribar a un punt que l'únic que l’aturava de saltar pel balcó era la seva germana. L'estimava de tot cor i l'únic que volia era el millor per a ella.
-        Arnio, a tu no se't dóna bé la música? – preguntà Marie.
-        Sí, per què ho dius?
-        Perquè en comptes de seure i lamentar-te, podries escriure cançons.

Aquesta idea li va encantar a l'Arnio. Podia fer alguna cosa per guanyar...
Les setmanes passaven i ell escrivia. Ho feia tot molt privadament, ningú ho sabia, excepte ell.
Un dia, Marie en deixar la roba planxada sobre la taula de l'Arnio, va veure algunes de les lletres i les va trobar tan increïbles que li va dir:
-        Arnio, he vist que hi ha un concurs per a joves talents al barri de Brooklyn, et podries presentar- Li va dir la Marie.
L'Arnio no volia saber-ne res d'aquell concurs ni res relacionat amb aquell barri que odiava. La Marie el va ignorar i es va presentar el dia del concurs com a representant del seu germà. Va arribar al teatre on es feien les audicions i es va posar molt nerviosa. Asseguda a la seva butaca anava escoltant els diferents noms dels participants, mentre tothom aplaudia i escoltava les diferents cançons.
Les puntuacions del jurat oscil·laven entre el 6 i el 7. Quan van dir el nom d'Arnio Chevalier, la Marie es va aixecar i es va dirigir al micròfon:
-        Hola – digué nerviosament – Represento el meu germà Arnio, que no ha pogut venir avui – va tossir per refrescar-se la veu i començà a cantar.
-        "Tot va començar en un dia normal..."
En acabar es va sentir un fort aplaudiment i va sortir corrents d'aquell teatre. Es va dirigir ràpidament cap a casa per explicar-li al seu germà. L'Arnio es va enfurismar.
-        Tu tens idea de la dificultat i el temps que he posat amb aquestes rimes?! – Sí, però res! Segur que quedo últim! Gràcies, de veritat, però ets horrible!
-        Arnio, no volia ofendre't i a més, demà diuen els resultats i ja veurem com quedes...
-        Mira, et parlaré fins que tingui els resultats. I si he quedat entre els deu primers, et perdonaré.
-        Espera! - Digué la Marie.
-        Sabies que en el jurat estava Young Jeezy?
-        Què?!!! El raper professional?
-        Sí, li ha encantat la cançó.
L'Arnio es va posar molt més nerviós de sobte.
L'endemà al matí, van engegar la televisió, van posar el canal CNN, que era on donaven els resultats del concurs, els noms anaven sonant.
-       "En setena posició: - Silvester Hunt, en sisena posició – Marshal Chevy,... el tercer classificat Enzo Cons,... el segon classificat, és molt jove, només dotze anys: ARNIO CHEVALIER!!!
En aquell moment tots dos es va posar a plorar d'alegria.
-    Marie, sento el que et vaig dir ahir, ets increïble i sempre has estat per ajudar-me. T'estimo!
-          Gràcies – va respondre Marie.
Van pujar el volum de la televisió i el raper Young Jeezy dedicava unes paraules a l'Arnio:
-          Encara no t'he conegut però sé que estàs mirant això. M'agradaria oferir-te unes sessions per gravar més cançons teves. Ja sé que no teniu diners, així que vull finançar el teu primer CD. T'hi espero!

De sobte l'Arnio se sentia respectat i estimat, potser continuava tenint una vida espantosa, però ell es conformava de tenir una persona que l'estimava i algú que el respectava.


ARNIO
I M C