divendres, 24 d’abril de 2015

PREMIS JOCS FLORALS 2015 A PRIMÀRIA

CICLE INICIAL

CARTA A SANT JORDI
Estimat Sant Jordi:
Estàs protegit i jo vull que matis el drac, siguis molt valent i molt fort. Que salvis  la princesa i que salvis els animals i  la gent del poble i que salvis el Rei.
HAROON RAFIQUE DÍAZ
1r  E.P A
CARTA A LA PRINCESA
Estimada princesa:
M’agrades molt, princesa, ets molt guapa, ets preciosa. El drac no t’atraparà perquè Sant Jordi et salvarà. Tindràs una rosa molt bonica de regal i viuràs molt feliç.
M’encantaria poder conèixer-te.
Adéu.
LINA AMIYAR BRAVO

1r  E.P B
SEMPRE EGIPTE
Fa molts i molts anys, a l’Antic Egipte, hi havia els temples. Eren molt i molt grans i es construïen de pedra i es pintaven amb pintura. Només podien entrar els faraons i els sacerdots. Però un esclau va entrar dintre d’un temple i no podia i va trobar un tresor i quan el va trobar, el van enxampar i el van fer fora d’Egipte per sempre més.
Anys més tard, el van anar a buscar i el van perdonar, però li van dir:
 - Et perdonem, però si no ho tornes a fer, d’acord?
- D’acord.
L’esclau va tornar a Egipte perquè el van perdonar però amb una condició: que no podia tornar a entrar al temple.
CLÀUDIA CASTELLS VALERO
2n E.P. A
EL TRESOR DEL RIU NIL
Hi havia una vegada a un poble molt llunyà a prop del riu Nil, era un dia de temps de por i sorolls sospitosos. Tot era fosc i ningú s’atrevia a passar. Un dia un grup de lladres estaven buscant un tresor, van cavar i cavar a la vora del riu Nil. Van notar alguna cosa dura i la van treure, era un tresor ple de joies i monedes. Els guàrdies els van veure i els van tancar a la presó i van escapar i es van emportat el tresor. Catacric, catacrac, conte acabat.
ALEXIA ROMERO ZARAGOZA 
2n B E.P

CICLE MITJÀ


ESPERANÇA
A L’Àfrica hi vivia una família molt i molt pobra, els pares tenien un fill i una filla, no tenien suficients diners per poder donar de menjar a tota la família. Un dia molt calorós, un nen que es deia Diego, passejava per aquell barri i va trobar la casa d’aquesta família tan pobre. De sobte va sortir de la casa una nena. La nena es va apropar a ell i li va dir:
-Hola, com et dius?
-Diego.
-Jo em dic Laura.
En Diego va mirar la casa, tot sorprès, i va dir:
-Per què tens una casa tan petita?
-Perquè som molt pobres, va dir molt trista.
-Jo... us puc ajudar.
-De veritat?
-Sí, de veritat!!
-Què bé, gràcies!!
Van quedar que es trobarien al dia següent al costat de casa la Laura. L’endemà la nena li va presentar la seva família.
Mira, el meu pare es diu Pablo, la meva mare Glòria i el meu germà Oriol.
-Hola, com esteu?
-Bé – va dir el pare.
La Laura havia explicat als seus pares que en Diego els volia ajudar i tota la família estava molt agraïda.
En Diego  va preguntar a la Laura si anava a l’escola i li va dir que no. Ell  va tenir una idea, podria anar a la seva. Li va dir i la Laura estava encantada! Llavors va observar que l’Oriol estava trist i va pensar que potser també voldria anar a l’escola i li va preguntar:
-Tu també vols venir?
-Siiii, és clar que sí!!

Van anar tots tres cap a l’escola, primer van parlar amb la directora, li van explicar la situació dels germans i ràpidament va dir que al dia següent ja podien començar. L’endemà, van anar a l’escola i s’ho van passar d’allò més bé. Quan van arribar a casa  van trobar una nota que deia:
Hola nens, som els vostres pares, els pares d’en Diego ens han ajudat i hem trobat treball, si voleu venir, aquesta és l’adreça, Avinguda de Colom, 197. Ens veiem!
A què esperem?- van dir els nens.
Quan van arribar, van trobar als pares. Estaven molt contents Els van ensenyar el lloc on treballaven. Els nens els van esperar fins que van acabar.
Al dia següent tots van sortir de casa a fer el que els hi tocava: els pares al treball i la Laura i l’Oriol a l’escola.
Va passar un any i ja tenien el que necessitaven, van viure feliços i van menjar anissos!!


FAN CHEN
3r A EP
LA DESAPARICIÓ DELS LLIBRES

Fa molt de temps, en un institut, quan posaven els llibres a les prestatgeries, desapareixien!
Un dia, uns nens estaven buscant els llibres. Pel matí van entrar a una cova secreta que era un laberint.
Anaven buscant fins que un nen els va trobar.... L’equip de nens va dir:
-Trigarem molt a treure tots aquests llibres!
Van sortir del laberint i van reunir a molts nens i nenes per poder rescatar tots els llibres.
Tots els nens i nenes van recuperar els llibres i els van tornar als seus companys.
Des d’aquell dia, mai més va tornar a  desaparèixer cap més llibre.
I conte contat, aquest conte s’ha acabat.


FEDE BERRIO PARRA
3r  E.P  B

LA PORTA DEL FUTUR

Hi havia una vegada, en un bosc molt llunyà, una nena que es deia Marta i estava passejant. Llavors es va trobar una porta màgica, la va obrir i va entrar: era tot igual, però en el futur. Es va trobar una senyora i li va dir:
-Què és aquest lloc?
I la senyora va respondre:
-És el futur. Que t’has perdut, nena?
-No, no m’he perdut.
Van començar a parlar i la senyora li va dir:
- Vols venir a casa meva?
-Sí, m’agradaria molt!
-Doncs acompanya’m.
Van anar totes dues caminant fins a casa i quan van arribar va dir la nena:
-Aquesta casa s’assembla molt a la meva!
I la Marta va dir:
-Com et dius?
-Jo em dic Marta, i tu?
-Quina casualitat! Jo també em dic Marta!
I les dues Martes van estar jugant i explicant-se coses. Quan va arribar la nit, es van acomiadar i la Marta petita va dir:
-Demà tornaré! Adéu!
-Adéu!
El pròxim dia es van trobar al mateix lloc, van fer una volta per la ciutat i es van divertir molt. Van pujar en un cotxe del futur, que era diferent als nostres: no havies de conduir, anava sol,  no pel terra sinó volant, i tenia moltes coses més. La nena va dir:
-És el millor que he fet en la meva vida! Tinc una amiga genial!
Van passar mesos i anys, i quan la Marta petita es va fer gran va tenir tres fills: dues nenes i un nen, que es deien Martina, Anna i Àlex. I la Marta els va explicar les aventures que va tenir quan era petita.

ANNA LLAMAS
4t   E.P. A
PER  ON  PUC  COMENÇAR ?

Jo no sé com fer la meva escriptura!
Al final segur que em surt una caricatura...
I si parlés d’un cargol?
No! Crec que em sortiria un bunyol…
I si parlés d’un cocodril
que està nedant al riu Nil?
I d’alguna fàbrica contaminant?
O d’algun campió triomfant?
I si ho faig a l’Edat Mitjana?
O a l’època romana?
I del futur llunyà...
d’un món molt més enllà ?
Ja ho sé!
Un escrit que parli de com costa
trobar una bona proposta?
El difícil és com començar
i després per on acabar!

                                                                          NOA VERNET
 4t  E.P. B  (Accèssit)




LA CIVILITZACIÓ PERDUDA
Fa molts i molts anys, una illa molt petita de l’Oceà Pacífic estava plena d’animals de tota classe, plantes gegants i petites... però no hi havia cap home, i això era perquè encara no s’havia descobert.
En un lloc més llunyà a l’Oceà Atlàntic, un mariner i la seva tripulació estaven navegant quan de cop i volta va començar una tempesta molt forta. El mariner i la seva tripulació resistien però, una onada gegant va fer que tots caiguessin a l’aigua.
Pel matí tota la tripulació i el mariner es van trobar en una illa.
El mariner per poder-se situar va treure la seva brúixola especial de mariner, va mirar-la i va sospirar:                                                                                                            Òndia, la meva brúixola especial per a mariners està boja!                                              El mariner informà a la tripulació.                                                                                          Tots estaven molt esverats, però el mariner els va calmar.
Poc després van construir una balsa per anar-se’n de l’illa,  però feia massa vent i no van poder.
Al dia següent van construir una cabana amb palla i branques i van començar a recol·lectar fruites.
Un dia el mariner va pujar dalt d’un arbre per agafar fruita quan al mar, va veure uns pirates que comerciaven amb  armes.
La tripulació i el mariner van arrencar a córrer. Per poder-se refugiar, van entrar en una cova.
La tripulació es va fixar en les parets, era increïble!! Hi  havia pintures de prehistòrics, de dinosaures, d’egipcis, de romans, de... Van continuar corrent i van arribar a una cambra molt fosca on hi havia llum, cada vegada que avançaven es feia més gran: era un tresor!. El van agafar i per fi van sortir de la cova.
Més tard van veure un mur gegant i el van travessar per una porta, van al·lucinar! Eren tots els personatges que havien vist.                                                                               Un romà els va mirar i els hi va dir:                                                                                  
-Benvinguts a la civilització perduda, sigueu benvinguts.                                                   -Què voleu que faci per vosaltres?
El mariner va comentar que els havien perseguit pirates. El romà va cridar  un dinosaure perquè els espantés i va funcionar. Tots estaven molt contents fins i tot els  van deixar un vaixell, els  van donar les gràcies i se’n van per l’horitzó.
SALVADOR OLIVA
4t  E.P. B (Accèssit)



PREMIS XIMI-XESCA


CICLE SUPERIOR


EN JOAQUIM I LA NATURA
Hi havia a Barcelona un nen, o més ben dit un noi ,anomenat Joaquim, que estudiava Biologia, però el que més l’il·lusionava de tot l’Univers era la natura.
A casa seva tenia moltíssimes plantes, com ara, roses,tulipes,geranis,pensaments. A totes aquelles plantes les cuidava,les regava...en fi, li agradaven molt. Però les regava massa...
Un  divendres, un divendres qualsevol,quan arribava de la feina,regava les plantes,sopava verdura mentre mirava la televisió i se n’ anava a dormir. Aquella mateixa nit va tenir un malson. Arribava de recollir al seu germà de l’escola i Ahggg! Totes les plantes estaven pansides i les més maques podrides.
-SOCORS ,AUXILI,AJUDEU-ME! -va dir.
Ràpidament va anar al menjador seguit del seu germà per agafar el telèfon...Allò encara va ser pitjor. També les plantes del menjador! Fins i tot les que els havien regalat els seus amics Cristian i la seva germana Mary. Quina desgràcia!
D’un salt es va despertar i quan va anar a esmorzar...
 -Ep! Ja és l’hora? –es va preguntar.
-Sí les 8:00 h -va pensar. Es va adonar que no era un somni, havia passat de debò!
Quan els pares es van llevar li van dir a en Joaquim:
-Sempre t ’hem dit que les reguis menys! Has malgastat unes plantes precioses que ja tenien més de vint anys!
I aquesta història espero que us hagi agradat, però també que us hagi servit per aprendre que si entre tots,tenim cura del medi ambient,no perjudicarem pas a la natura.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!
                                                 
                                                                                                  ÀLEX MARTÍNEZ RIBAS

                                                                                                  5è  E.P  A
LA MÀQUINA DEL TEMPS

Hola, em dic Blanca. Sóc la filla d’un científic molt famós. El meu pare es diu Josep Einstein (el descendent d’Albert Einstein). Ell ha inventat un monopatí que vola per l’aire, una gorra que et porta a qualsevol lloc, unes sabates que et fan córrer 3 km en cinc segons... A mi algun dia m’agradaria inventar una màquina del temps per conèixer  Tutankamon,  Guifré el Pilós i  Colom. El meu pare porta tres anys construint-la i encara no l’ha acabat.
Un dia per la tarda el meu pare va descobrir perquè no li funcionava. Era el mercuri. El mercuri té suficient potència per fer quatre viatges i tornar.
Em vaig posar molt contenta perquè per fi anava a pujar a una màquina del temps. El meu pare i jo vam pujar a la màquina i quan va prémer el botó per anar al passat la màquina va fer: xinc, xanc i... pluf!!! La màquina anava a 500 Km per hora. M’estaven a punt de sortir els ulls i... Pam!!! La màquina va aterrar.
El meu pare i jo vam baixar i ens van trobar en una casa de pagès. Vam amagar la màquina i vam sortir a explorar. Estàvem al  segle XIII, abans de que vingués la pesta. Per evitar que arribés vam anar a parlar amb el rei per avisar-lo de que vindria aquesta malaltia i que vigilés molt les rates i les puces. Ens va escoltar molt atentament i li vam portar tres mil dutxes, i vam llençar al riu la “pastineteja”. Va netejar tot el riu.
Vam veure que a la màquina del temps li faltava combustible per tres viatges més i vam haver de tornar a casa.
Vam agafar la màquina del temps i... xinc, xonc i... PLUF!!! Ja hem tornat al 2015!
El meu pare s’ha fet més famós del que era. Els científics estaven tan contents que li van regalar 100.000€. Què content que estava! I a mi em van escollir per anar a Mart i descobrir les seves llunes.
El meu pare i jo ens ho hem passat d’allò més bé.

MIREIA FONTOVA TORNADIJO
5è EP B

LA NOTA
Era la Mireia
una nena que sempre  reia,
tot el que ella feia
era una meravella.

Fins que un dia,
cantant la seva melodia,
una nota aguda i estrident
li va afectar molt ràpidament.

Ella era molt exigent,
amb si mateixa i amb la gent,
es va desanimar,
res la podia consolar.

Els seus pares preocupats,
les seves amigues al seu costat,
la Mireia tot cridant:
“Fora d’aquí, m’esteu enfadant”

Un vespre ella sopant,
a la vegada tot cantant,
la nota li va sortir malament,
va dir: ja no sóc exigent.

Gràcies a aquella melodia,
li va tornar l’alegria,
per això es convertiria,
en la seva cançó preferida.


LUCÍA BLASCO MURILLO
6è E.P. A


EL POBLE DESTERRAT

Una vegada a l’ Olimp, els tres déus més importants discutien sobre per què no hi havia gent al poble. El que passava és que uns anys enrere, les persones que hi habitaven allà, havien fugit a causa d’uns gossos...
-Gossos ! Joan, això és una ximpleria ,però te n’adones del què dius?
-Jordi , ja sé que és una ximpleria però la meva història és així. D’acord, continuo...
...Els gossos atacaven  la gent ,eren uns animals ferotges.
-Joan, si no vols venir a casa meva perquè està  el meu gos Flafy, només has de dir-m’ho.
- No és per això i, sisplau, deixa’m continuar...
... Tot el poble va haver de fugir cap a altres ciutats, per culpa dels gossos. No van poder emportar-se res , però els problemes només havien fet que començar. Van estar caminant i caminant fins a arribar a les portes d’una majestuosa ciutat emmurallada. En una barra de fusta , hi havia una inscripció ,que deia:
Aquí hi habita el minotaure, així que ves-te’n i no miris enrere.
-Ara sí que comença a ser interessant.
-Gràcies.
Igualment van entrar, però un nen petit anomenat Diego va cridar.
-Que no ho veieu? Aquest és el famós minotaure!”El destrossa-pobles”! “El que mai té por”!
Però no li van fer cas. De cop i volta, un minotaure corpulent de tres metres d’alçada va començar a córrer cap a ells. La gent corria però el minotaure era molt ràpid. Gràcies a Déu, tothom es va salvar i aquella nit es van escoltar uns gemecs.
En Lluís es va aixecar. Acompanyat dels seus amics, van anar cap aquells plors. Quan van arribar, es van emportar una gran sorpresa. Era el minotaure que plorava. Penedit del que feia, i conte contat, conte acabat!



-Però Joan, no l’ has acabat;  m’estàs prenent el pèl, no? Què passarà amb el minotaure i els déus? Has de continuar-lo!
-D’acord!...
La gent va anar cap al sud on hi habitaven dos vells molt amables. Van edificar un nou poble allà dalt.
Els déus van continuar amb la seva vida diària, i conte contat conte acabat.
-Joan molt bé, ara sí que  l´ has acabat!

DIEGO BLASCO MURILLO
6è E.P. B 


PREMIS XIMI-XESCA


PARADETES DE CONTES





L'HORA DEL CONTE



PASSEJADA PER LA RAMBLA


dijous, 23 d’abril de 2015

SANT JORDI 2015: JOCS FLORALS - SECUNDÀRIA

Acompanyats per un esplendorós matí de Sant Jordi i com ja és tradició, ha tingut lloc a l'esglèsia de l'escola, l'entrega de premis dels Jocs Florals Sant Jordi 2015. En el desenvolupament de l'acte, els propis alumnes guanyadors han llegit els seus escrits. Com a sorpresa, el professorat ha estat obsequiat amb una rosa pels alumnes de la promoció de 4t d'eso que enguany ens deixa. Els trobarem molt a faltar!

A continuació us deixem una còpia dels escrits. Gaudiu-los! 
L'enhorabona als guanyadors i... Feliç diada de Sant Jordi a tots!


HISTÒRIES



Asseguts a taula, tots miràvem l’avi, que explicava una història de la seva joventut amb gran passió. Jo sempre he admirat l’avi. Era una persona de certa edat, i tot i així, tenia una memòria digna d’envejar. La seva història parlava de l’amistat, dels seus companys de l’ institut, de les ximpleries que feien... 


Després de l’avi, era la tieta que ens narrava les seves experiències; ella les havia viscut a l’Àfrica. Hi havia residit tot un any per fer un reportatge per explicar al món com es vivia allà. Era reportera. Ens va explicar com havia viscut, on s´ havia allotjat, d’ on obtenien el menjar... Tot ho contava amb gran detall, i em va fer comprendre la importància de l’empatia. No som conscients de les condicions precàries en què es viu en molts països arreu del món, i posar-se en la pell dels altres és el mínim que podem fer. 


Tot seguit, el meu cosí gran, que no acostuma a parlar gaire, ens va anunciar una notícia molt bona: havia aconseguit la beca que tant desitjava! Aniria a la Universitat King´s College, de Cambridge. Jo estava molt contenta per ell, havia treballat molt per treure bones notes i aconseguir-la, la beca. I el que és més important: havia tingut fe en ell mateix.


El meu pare sempre m’ha dit que si hi poses esforç i confiança, tot ho pots aconseguir. La meva mare va ser la següent en parlar. Sempre ho explica tot amb molta tendresa, la calidesa amb la qual pronuncia les paraules, mostra afecte i amor. Parlava de la seva feina. És doctora. Ens explicava com havia aconseguit salvar la vida d’un home en estat greu aquell mateix dia. Ens deia que se sentia orgullosa de la seva feina, que el seu treball no consistia només en curar les persones, sinó en ajudar-les a continuar...


Aquella tarda en família m’havia ajudat a raonar les coses, a ser conscient de les situacions tan diverses en què es troben les persones i, sobretot, m’havia ajudat a créixer com a ésser humà.





IRENE A. Z.

1r ESO A





SENTIMENTS A FLOR DE PELL

Imagina un món millor,
on la guerra i la tristor siguin només un record,
 on la confiança et doni una petita esperança.
Com una rosa enmig d’un camp,
que sense ajuda no pot lluitar,
sense forces no hi pot confiar,
i amb alegria s’omple d’esperança,
així és la meva confiança.

La nostra vida compleix un llarg camí
en el qual hi haurà il·lusió i compassió,
fe i confiança,
on hi havia guerra i pobresa.
Però al final trobarem la sortida
que ens guiarà fins a l’harmonia
i cap als confins de la vida.

T ´he de deixar ara, aquí, i tota sola,
però no oblidis que sempre et duré a prop meu,
tot el que t´he dit no són tan sols paraules,
sinó sentiments a flor de pell.

ANNA CAROLINA G. C.
1r ESO B




T’ESTIMEM


Ja han passat tres anys des que la vam deixar de veure. Encara recordem aquell dia, únic i especial. Ella somreia com qualsevol altre dia, però en el fons era diferent. Cap de nosaltres sabia que ja no la tornaríem a veure. Tots estàvem molt units, fins i tot podríem arribar a ser com germans. Aquell dia va ser molt alegre, i ple de felicitat, fins que ella va desaparèixer. 

Ens vam passar més de dues hores buscant i buscant però no hi havia ni rastre. Encara que estàvem molt  desanimats, buscàvem tots junts la nostra companya, perquè l’estimàvem i significava molt per a nosaltres.

Però llavors la vaig veure i vaig cridar emocionat que l’havia vist: l’he vista! La veig!

Tothom es va girar, va mirar a dreta i esquerra, darrere, davant, per totes bandes, però no la podien veure. Van dir que era una bajanada i van decidir marxar.

Jo tampoc no m’ho acabava de creure,  però juro que la vaig veure!

Vaig seguir el meu camí  cap a casa i en arribar-hi em vaig estirar al llit per reflexionar. Van passar dies i dies i els meus companys no van tornar a veure’m ni una sola vegada. Després d’allò, es pensaven que era boig...

I, al cap d’unes setmanes va succeir una cosa  que em va impressionar: la vaig tornar a veure. Estava asseguda al meu escriptori. Al principi no ho podia creure, però era realitat, així que em vaig carregar de força i valor i vaig aconseguir poder parlar amb ella. Li vaig poder explicar tot el que havia passat amb els nostres amics. Ella en part els entenia, perquè sabia que no era normal que només la pogués veure jo, però aleshores em va explicar el motiu. No era fàcil entendre per què només la veia jo.

Ella m’estimava, i el seu desig tan gran que tenia d’estimar-me provocava que jo la pogués veure, que se’m fes visible.

Era la primera vegada que algú em confessava els seus sentiments; ella m’estimava de veritat.

Van tornar a passar els dies i per fi els nostres companys van tornar. Aleshores vam decidir trobar-nos al mateix lloc on havia desaparegut la nostra companya, i llavors...

Jo vaig dir: si ets aquí, demostra-ho, sisplau. 

I així fou. 

Va moure les fulles dels arbres cap a la mateixa direcció del vent, i tots els altres van reconèixer que tenia raó i es van quedar bocabadats.

Encara que ella havia desaparegut sabíem que estava al nostre costat , i que mai ens deixaria.

T’estimem, Nanami!


DÁNEA P. G.
2n ESO A



EL DIA DE SANT JORDI, AL MEU COR

Un poema jo escriuré i ple de somriures jo et veuré.
Un vint-i-tres d’abril, una rosa i un llibre et regalaré,
però no n’hi haurà prou  amb un únic dia.
Una rosa jo vaig veure i de seguida em vaig recordar de tu;
L’olor d’aquella rosa, era l’olor del teu rostre...
Aquesta rosa, a tu te la donaré,
 però un senzill gràcies no acceptaré!

Et voldré veure amb alegria i il·lusió,
ple d’esperança i superació.
Un llibre jo vaig comprar  i de seguida vaig pensar en tu;
cada vegada que me´l llegia,la felicitat m’omplia...
Aquest llibre, a tu te’l donaré, però una simple abraçada no acceptaré!
Et voldré veure amb amor i valentia i un somriure
que em deixi al cor una goteta d’amor...
Amb aquest poema acabaré deixant-te un missatge:
em vas dir que, per enamorar-te, t ´hauria de  somriure,
però el problema és que, quan somrius,
m’enamoro jo...

CELINE R. M.
2n ESO B
 

 

CARTA AL MEU ANGELET

Com una fulla d’una flor que cau. Igual que una gèlida nit de tempesta. Un últim sospir. La suau i càlida carícia sobre el meu rostre; però mai més.

Cada dia ets més conscient que no tornarà pas. Però et supera, la teva ànima està trencada en mil veritats. La gana s’esvaeix. El teu sentit comú perd la raó i no, no hi ha pastilles per a aquest dolor tan intens i summament obscur. La seva malaltia comença pel seu cervell i finalitza amb la seva ànima. No, no és diferent; convivim amb ella constantment. 

Potser està darrere teu, o allà dalt on encara no la pots ni pensar. Però ara, no és així. És davant teu, emportant-se una ànima que complementava la meva. Observes, calles i una riallada irònica surt dels meus llavis. Una llàgrima caient per la galta, apostant per la seva sort. T’asseus, esperes. Res. 

El sol va seguint el seu cicle, la lluna relluent amb la claror del seu reflex. Cada cop més a prop. Ningú s’absté. L’ocell blau es manifesta en les nostres nits, guiant-la. Les nostres ànimes per terra i la seva, cada vegada més amunt, desplaçant-se pel cel dels seus blaus i immensos ulls. Dues roses al seu interior. Un silenci ens acompanya a tots; ella ja no hi és.

Se’n va; no tornarà aquí. Ja no hi és. L’aire cada vegada bufa més fort perquè les teves ales puguin volar ben alt i ens puguis dir adéu des de la teva honradesa i des del teu immens amor al proïsme. 

Que no, que no sóc pas tonta, tossuda Reina. No hi ha més sucre. Sóc conscient que el cafè t’agrada ben carregat. El teu amor sempre estarà amb tu, ho sé, confia en ell. Però m’has de prometre una darrera cosa: protegeix-nos, ja sigui des de la llunyania, ja sigui des de la proximitat. 

Un Adéu satisfactori de la teva Reina per tu, el meu ben estimat angelet. 

Fins aviat.


CLÀUDIA G.
 3r A ESO


L’EXPERIMENT

Una dona està a casa seva, sola. Diverses catàstrofes han provocat que tots els éssers vius hagin mort. És clar, tots menys ella. 

De sobte, quan el silenci començava a pesar sobre la zona com una tona, van trucar a la porta. La dona es va quedar quieta i va sentir com cada múscul del seu cos es tensava. El cor se li va parar i un esgarrifós calfred li va recórrer tot el cos, des dels peus fins el cap, fent-la tremolar. 

Encara amb un mal pressentiment, va obligar  les seves articulacions a moure’s i, a pas insegur, va arribar a la porta. Es va parar i va escoltar; el silenci havia tornat. Va obrir la porta i no va veure res. 

Va mirar a dreta i no va veure res més que alts edificis que intentaven tocar el cel, i la silueta dels cotxes abandonats al final del carrer. Alguns diaris es movien al compàs del vent. No hi havia ocells, ni gossos, ni tan sols un simple insecte. 

Quan va mirar a l’esquerra tampoc va trobar res d’especial, cap moviment que indiqués que algú hagués passat per allà en unes quantes hores; sí, exactament quatre hores i quinze minuts des què la vida havia canviat fins a desaparèixer. 

Un conjunt d’epidèmies havia matat tots els éssers vius, menys a ella. No ho entenia però estava segura que no estava somiant, estava viva i va decidir entrar a casa seva un altre cop ja que allà no hi havia ningú. 

Va veure al terra una carta. El destinatari era ella però no indicava qui era el remitent. La va obrir i va treure la petita nota que hi havia. La va llegir i se li va tallar la respiració. La carta deia així:

“Benvinguda a l’experiment. A partir d’avui la seva vida estarà en constant perill. Ha de saber que no és l´ única i que tots lluiten pel mateix: sobreviure. Té dos mesos per demostrar que mereix viure. Bona sort! Comença en cinc...”

De sobte, el número va canviar a quatre, després a tres, a dos i a un, però no va arribar a zero. En lloc d’això, la nota es va fondre en un foc creat per ella mateixa i més tard va sortir projectada cap al cel, on va acabar per explotar fins  quedar-ne en no res. 

La dona, que havia estat observant l’explosió, va mirar cap a tots costats. Ara ho tenia clar, anava a lluitar per sobreviure, anava a demostrar que ella era forta i que mereixia viure, perquè només li quedava una cosa i anava a lluitar per ella, per la seva vida.
ALÍCIA M.
3r B d'ESO 



LA CASA DEL POETA

Quan va creuar la pesada porta de ferro, va sentir que el cor se li encongia. Havia sentit  la seva mare parlar un milió de cops d’aquell indret. Dels jardins de tarongers, de la petita casa blanca que es distingia al fons... Però, sobretot, l’havia sentit  dir que l’havia habitat. El poeta. 

Aquell home que ja feia anys havia mort –o l’havien matat, com preferia dir ella-. Perquè hi ha una gran diferència entre ambdues paraules. Sí, l’havien matat. L’havien arrencat de casa seva, l’havien apallissat, l’havien humiliat, i tot per escriure allò que pensava. Pretenien fer-lo callar amb armes de foc, quan tota la seva arma havia estat una ploma i un tros de paper. 

Feia molta calor, quan la noia va creuar la pesada porta de ferro, però quelcom dins ella es gelava amb un ardor indomable. Ho havia fet, havia arribat fins allà. Ara podia recórrer els jardins de l’home a qui mai se li esborrava el somriure. Ara podia tancar els ulls i olorar aquella aroma que el poeta descrivia. Ara podia creuar la pesada porta de ferro, de fet, ja l’havia creuada. Amb pas ferm, però sense anar de pressa avançava cap a la petita casa blanca.

Tot estava com s’ho havia imaginat, tot estava com la seva mare li havia descrit. 

El poeta, o el que queda d’una persona després de la mort, havia ajudat molt  la seva mare. Quan les situacions eren adverses es perdia entre les pàgines dels seus llibres de sonets. A les tardes fosques d’hivern, recorria llibreries de segona mà intentant salvar algun volum que trobés el poeta. Ell sempre havia estat allà amb ella. Era a cada pàgina de cada llibre rescatat d’ésser mullar per la pluja o trepitjat pels venedors que el menyspreaven per ser massa prim, ja que ells els venien a pes. 

Quan la noia va agafar de la seva bossa el primer llibre del poeta que  va tenir la seva mare, el va acariciar. Va tancar els ulls i va olorar les pàgines, que feien una estranya combinació a pols i tinta rància provinent de les anotacions que la primera propietària va fer als marges. 

Quan va girar l’estret volum va contemplar la fotografia del poeta que somreia amb un aire distret. La fotografia tenia una pèssima qualitat, i el cert era que ell sortia fins i tot despentinat, però no deixava de tenir el seu encant. Va mirar la fotografia de nou, aquest cop intentant veure-hi més enllà. 

Semblava realment feliç, però sempre havia sentit dir que era un home que havia patit molt. Quantes persones amagarien el mal sota un riure en aquell mateix moment? I nosaltres, preses de la seva mentida, estàvem condemnats a creure’ls. 

La jove va aixecar el cap i es va adonar que ja hi era a la porta de la casa de la Blanca. De prop semblava més gran, més real, menys idíl·lica. 

Mitja hora després que la noia veiés per primera vegada els jardins daurats per la llum del sol, ja hi eren tots els visitants, i per tant, ja podien entrar dins de casa. 

Quan la senyora que els guiava, que tenia una piga vora el llavi, va obrir la porta de fusta, va fer un grinyol, com si s’estigués queixant que li regiressin ferides del passat. Una olor a tancat li va oprimir el pit. Portava molt més de mitja hora esperant per entrar a aquella casa. Portava tota una vida buscant aquell moment, i per alguna raó, quan finalment va succeir, masses emocions s’apoderaven d’ ella com per poder exterioritzar-ne una de sola. 

Es va distanciar del grup, que s’aglomerava a un racó sentint l’explicació de la guia. Una lleu melodia sonava de fons. Era un piano. El poeta acostumava a tocar el piano. Va exhalar aquella barreja d’olors. Va notar com una mica del que quedava del poeta entrava dins ella. 

I va sospirar en veure aquella fotografia amb marc de plata que hi havia a sobre del piano. Va sospirar i no va poder evitar que se li posés la pell de gallina. 

Era feliç ell, allà. A diferència de les altres, no estava posada. El poeta era agenollat davant una capsa de titelles. Al fons es veia un mar de nens. Ell era darrere el petit escenari de fusta, preparant-se per fer feliços  tots aquells nens, i oblidar, encara que fos per segons, la càrrega que portava sobre les espatlles.

I ella, la noia, allà. Sola a la sala d’estar de la casa d’estiu del poeta, sentint els passos dels altres visitants que pujaven a la planta de dalt. No va poder reprimir que una llàgrima avergonyida rellisqués de l’interior del seu ull dret, pel costat del nas, per sobre els llavis i caigués daltabaix sobre el vidre de la fotografia del marc de plata.

“No ploris, són uns malparits, no es mereixen les teves llàgrimes”. Podria assegurar que havia sentit al poeta dir aquella frase dins seu. 

El pitjor de tot era que sabia que tenia raó, però ja era massa tard, potser. I potser no només plorava perquè una colla de feixistes haguessin afusellat el poeta, sense ni tan sols demanar-li la documentació. Potser no només plorava perquè haguessin tirat el cos del poeta des d’un penya-segat del que no se’n sabia la localització, potser ella plorava també per la seva lluita interna, perquè portava massa temps aguantant el plor, i perquè havia sentit a la seva mare masses vegades dir que el poeta l’havia ajudat molt, i perquè potser, i només potser la noia esperava que fes el mateix amb ella. Perquè en part era culpa seva que pensés el que un dia ell va dir: que la vida no és noble, ni bona, ni sagrada. 

El fet és que quan la guia que encapçalava la comitiva de visitants va treure el cap per l’escala i la va veure allà, asseguda al tamboret del piano del poeta, amb la fotografia amb marc de plata entre les mans i plorant sense consol va decidir entretenir una estona més al grup a la planta superior.
 
Va decidir no baixar i fer-lo fora, encara que anés contra el protocol. Perquè potser, la guia de la piga vora el llavi l’envejava. Envejava a la noia que en menys d’un quart d’hora havia connectat amb el poeta, mentre que ella, després de deu anys d’ensenyar la casa blanca, mai havia tingut una experiència així. 

LAURA B.
 4t ESO  A



COM ES FA UN POEMA?

Fes obrir els teus ulls,
per veure per on passes,
les línies que tu traces,
de la vida, als teus fulls.

Has de poder sentir,
aquest pur interior,
que no deixa dormir,
fent ple de sa lluentor.

Primer, l’has de rebre,
acollir-lo amb bondat,
escopir-lo al teu marbre,
amb forma de l’estimat.

Ai! Com ens desespera!
Potser fa la trapella,
del paper l’esborrem,
i mai més la trobem.

Amic, què més et queda?
Troba, al fons del teu cor,
si tu busques l’amor
o el guardat a la testa.
Pur, senzill sentiment,
tèrbola sensació,
el ple de l’emoció,
plasmant-hi el pensament.

Vet aquí l’important,
de l’amant, son talent,
de llegenda, l’heroi
d’alegria, son goig.

Res més s’ha de pensar,
desconegut amic,
pots tot lliure rimar,
i d’ànim, fer-te’n ric.

PABLO P.
4t ESO B