dijous, 23 d’abril del 2015

SANT JORDI 2015: JOCS FLORALS - SECUNDÀRIA

Acompanyats per un esplendorós matí de Sant Jordi i com ja és tradició, ha tingut lloc a l'esglèsia de l'escola, l'entrega de premis dels Jocs Florals Sant Jordi 2015. En el desenvolupament de l'acte, els propis alumnes guanyadors han llegit els seus escrits. Com a sorpresa, el professorat ha estat obsequiat amb una rosa pels alumnes de la promoció de 4t d'eso que enguany ens deixa. Els trobarem molt a faltar!

A continuació us deixem una còpia dels escrits. Gaudiu-los! 
L'enhorabona als guanyadors i... Feliç diada de Sant Jordi a tots!


HISTÒRIES



Asseguts a taula, tots miràvem l’avi, que explicava una història de la seva joventut amb gran passió. Jo sempre he admirat l’avi. Era una persona de certa edat, i tot i així, tenia una memòria digna d’envejar. La seva història parlava de l’amistat, dels seus companys de l’ institut, de les ximpleries que feien... 


Després de l’avi, era la tieta que ens narrava les seves experiències; ella les havia viscut a l’Àfrica. Hi havia residit tot un any per fer un reportatge per explicar al món com es vivia allà. Era reportera. Ens va explicar com havia viscut, on s´ havia allotjat, d’ on obtenien el menjar... Tot ho contava amb gran detall, i em va fer comprendre la importància de l’empatia. No som conscients de les condicions precàries en què es viu en molts països arreu del món, i posar-se en la pell dels altres és el mínim que podem fer. 


Tot seguit, el meu cosí gran, que no acostuma a parlar gaire, ens va anunciar una notícia molt bona: havia aconseguit la beca que tant desitjava! Aniria a la Universitat King´s College, de Cambridge. Jo estava molt contenta per ell, havia treballat molt per treure bones notes i aconseguir-la, la beca. I el que és més important: havia tingut fe en ell mateix.


El meu pare sempre m’ha dit que si hi poses esforç i confiança, tot ho pots aconseguir. La meva mare va ser la següent en parlar. Sempre ho explica tot amb molta tendresa, la calidesa amb la qual pronuncia les paraules, mostra afecte i amor. Parlava de la seva feina. És doctora. Ens explicava com havia aconseguit salvar la vida d’un home en estat greu aquell mateix dia. Ens deia que se sentia orgullosa de la seva feina, que el seu treball no consistia només en curar les persones, sinó en ajudar-les a continuar...


Aquella tarda en família m’havia ajudat a raonar les coses, a ser conscient de les situacions tan diverses en què es troben les persones i, sobretot, m’havia ajudat a créixer com a ésser humà.





IRENE A. Z.

1r ESO A





SENTIMENTS A FLOR DE PELL

Imagina un món millor,
on la guerra i la tristor siguin només un record,
 on la confiança et doni una petita esperança.
Com una rosa enmig d’un camp,
que sense ajuda no pot lluitar,
sense forces no hi pot confiar,
i amb alegria s’omple d’esperança,
així és la meva confiança.

La nostra vida compleix un llarg camí
en el qual hi haurà il·lusió i compassió,
fe i confiança,
on hi havia guerra i pobresa.
Però al final trobarem la sortida
que ens guiarà fins a l’harmonia
i cap als confins de la vida.

T ´he de deixar ara, aquí, i tota sola,
però no oblidis que sempre et duré a prop meu,
tot el que t´he dit no són tan sols paraules,
sinó sentiments a flor de pell.

ANNA CAROLINA G. C.
1r ESO B




T’ESTIMEM


Ja han passat tres anys des que la vam deixar de veure. Encara recordem aquell dia, únic i especial. Ella somreia com qualsevol altre dia, però en el fons era diferent. Cap de nosaltres sabia que ja no la tornaríem a veure. Tots estàvem molt units, fins i tot podríem arribar a ser com germans. Aquell dia va ser molt alegre, i ple de felicitat, fins que ella va desaparèixer. 

Ens vam passar més de dues hores buscant i buscant però no hi havia ni rastre. Encara que estàvem molt  desanimats, buscàvem tots junts la nostra companya, perquè l’estimàvem i significava molt per a nosaltres.

Però llavors la vaig veure i vaig cridar emocionat que l’havia vist: l’he vista! La veig!

Tothom es va girar, va mirar a dreta i esquerra, darrere, davant, per totes bandes, però no la podien veure. Van dir que era una bajanada i van decidir marxar.

Jo tampoc no m’ho acabava de creure,  però juro que la vaig veure!

Vaig seguir el meu camí  cap a casa i en arribar-hi em vaig estirar al llit per reflexionar. Van passar dies i dies i els meus companys no van tornar a veure’m ni una sola vegada. Després d’allò, es pensaven que era boig...

I, al cap d’unes setmanes va succeir una cosa  que em va impressionar: la vaig tornar a veure. Estava asseguda al meu escriptori. Al principi no ho podia creure, però era realitat, així que em vaig carregar de força i valor i vaig aconseguir poder parlar amb ella. Li vaig poder explicar tot el que havia passat amb els nostres amics. Ella en part els entenia, perquè sabia que no era normal que només la pogués veure jo, però aleshores em va explicar el motiu. No era fàcil entendre per què només la veia jo.

Ella m’estimava, i el seu desig tan gran que tenia d’estimar-me provocava que jo la pogués veure, que se’m fes visible.

Era la primera vegada que algú em confessava els seus sentiments; ella m’estimava de veritat.

Van tornar a passar els dies i per fi els nostres companys van tornar. Aleshores vam decidir trobar-nos al mateix lloc on havia desaparegut la nostra companya, i llavors...

Jo vaig dir: si ets aquí, demostra-ho, sisplau. 

I així fou. 

Va moure les fulles dels arbres cap a la mateixa direcció del vent, i tots els altres van reconèixer que tenia raó i es van quedar bocabadats.

Encara que ella havia desaparegut sabíem que estava al nostre costat , i que mai ens deixaria.

T’estimem, Nanami!


DÁNEA P. G.
2n ESO A



EL DIA DE SANT JORDI, AL MEU COR

Un poema jo escriuré i ple de somriures jo et veuré.
Un vint-i-tres d’abril, una rosa i un llibre et regalaré,
però no n’hi haurà prou  amb un únic dia.
Una rosa jo vaig veure i de seguida em vaig recordar de tu;
L’olor d’aquella rosa, era l’olor del teu rostre...
Aquesta rosa, a tu te la donaré,
 però un senzill gràcies no acceptaré!

Et voldré veure amb alegria i il·lusió,
ple d’esperança i superació.
Un llibre jo vaig comprar  i de seguida vaig pensar en tu;
cada vegada que me´l llegia,la felicitat m’omplia...
Aquest llibre, a tu te’l donaré, però una simple abraçada no acceptaré!
Et voldré veure amb amor i valentia i un somriure
que em deixi al cor una goteta d’amor...
Amb aquest poema acabaré deixant-te un missatge:
em vas dir que, per enamorar-te, t ´hauria de  somriure,
però el problema és que, quan somrius,
m’enamoro jo...

CELINE R. M.
2n ESO B
 

 

CARTA AL MEU ANGELET

Com una fulla d’una flor que cau. Igual que una gèlida nit de tempesta. Un últim sospir. La suau i càlida carícia sobre el meu rostre; però mai més.

Cada dia ets més conscient que no tornarà pas. Però et supera, la teva ànima està trencada en mil veritats. La gana s’esvaeix. El teu sentit comú perd la raó i no, no hi ha pastilles per a aquest dolor tan intens i summament obscur. La seva malaltia comença pel seu cervell i finalitza amb la seva ànima. No, no és diferent; convivim amb ella constantment. 

Potser està darrere teu, o allà dalt on encara no la pots ni pensar. Però ara, no és així. És davant teu, emportant-se una ànima que complementava la meva. Observes, calles i una riallada irònica surt dels meus llavis. Una llàgrima caient per la galta, apostant per la seva sort. T’asseus, esperes. Res. 

El sol va seguint el seu cicle, la lluna relluent amb la claror del seu reflex. Cada cop més a prop. Ningú s’absté. L’ocell blau es manifesta en les nostres nits, guiant-la. Les nostres ànimes per terra i la seva, cada vegada més amunt, desplaçant-se pel cel dels seus blaus i immensos ulls. Dues roses al seu interior. Un silenci ens acompanya a tots; ella ja no hi és.

Se’n va; no tornarà aquí. Ja no hi és. L’aire cada vegada bufa més fort perquè les teves ales puguin volar ben alt i ens puguis dir adéu des de la teva honradesa i des del teu immens amor al proïsme. 

Que no, que no sóc pas tonta, tossuda Reina. No hi ha més sucre. Sóc conscient que el cafè t’agrada ben carregat. El teu amor sempre estarà amb tu, ho sé, confia en ell. Però m’has de prometre una darrera cosa: protegeix-nos, ja sigui des de la llunyania, ja sigui des de la proximitat. 

Un Adéu satisfactori de la teva Reina per tu, el meu ben estimat angelet. 

Fins aviat.


CLÀUDIA G.
 3r A ESO


L’EXPERIMENT

Una dona està a casa seva, sola. Diverses catàstrofes han provocat que tots els éssers vius hagin mort. És clar, tots menys ella. 

De sobte, quan el silenci començava a pesar sobre la zona com una tona, van trucar a la porta. La dona es va quedar quieta i va sentir com cada múscul del seu cos es tensava. El cor se li va parar i un esgarrifós calfred li va recórrer tot el cos, des dels peus fins el cap, fent-la tremolar. 

Encara amb un mal pressentiment, va obligar  les seves articulacions a moure’s i, a pas insegur, va arribar a la porta. Es va parar i va escoltar; el silenci havia tornat. Va obrir la porta i no va veure res. 

Va mirar a dreta i no va veure res més que alts edificis que intentaven tocar el cel, i la silueta dels cotxes abandonats al final del carrer. Alguns diaris es movien al compàs del vent. No hi havia ocells, ni gossos, ni tan sols un simple insecte. 

Quan va mirar a l’esquerra tampoc va trobar res d’especial, cap moviment que indiqués que algú hagués passat per allà en unes quantes hores; sí, exactament quatre hores i quinze minuts des què la vida havia canviat fins a desaparèixer. 

Un conjunt d’epidèmies havia matat tots els éssers vius, menys a ella. No ho entenia però estava segura que no estava somiant, estava viva i va decidir entrar a casa seva un altre cop ja que allà no hi havia ningú. 

Va veure al terra una carta. El destinatari era ella però no indicava qui era el remitent. La va obrir i va treure la petita nota que hi havia. La va llegir i se li va tallar la respiració. La carta deia així:

“Benvinguda a l’experiment. A partir d’avui la seva vida estarà en constant perill. Ha de saber que no és l´ única i que tots lluiten pel mateix: sobreviure. Té dos mesos per demostrar que mereix viure. Bona sort! Comença en cinc...”

De sobte, el número va canviar a quatre, després a tres, a dos i a un, però no va arribar a zero. En lloc d’això, la nota es va fondre en un foc creat per ella mateixa i més tard va sortir projectada cap al cel, on va acabar per explotar fins  quedar-ne en no res. 

La dona, que havia estat observant l’explosió, va mirar cap a tots costats. Ara ho tenia clar, anava a lluitar per sobreviure, anava a demostrar que ella era forta i que mereixia viure, perquè només li quedava una cosa i anava a lluitar per ella, per la seva vida.
ALÍCIA M.
3r B d'ESO 



LA CASA DEL POETA

Quan va creuar la pesada porta de ferro, va sentir que el cor se li encongia. Havia sentit  la seva mare parlar un milió de cops d’aquell indret. Dels jardins de tarongers, de la petita casa blanca que es distingia al fons... Però, sobretot, l’havia sentit  dir que l’havia habitat. El poeta. 

Aquell home que ja feia anys havia mort –o l’havien matat, com preferia dir ella-. Perquè hi ha una gran diferència entre ambdues paraules. Sí, l’havien matat. L’havien arrencat de casa seva, l’havien apallissat, l’havien humiliat, i tot per escriure allò que pensava. Pretenien fer-lo callar amb armes de foc, quan tota la seva arma havia estat una ploma i un tros de paper. 

Feia molta calor, quan la noia va creuar la pesada porta de ferro, però quelcom dins ella es gelava amb un ardor indomable. Ho havia fet, havia arribat fins allà. Ara podia recórrer els jardins de l’home a qui mai se li esborrava el somriure. Ara podia tancar els ulls i olorar aquella aroma que el poeta descrivia. Ara podia creuar la pesada porta de ferro, de fet, ja l’havia creuada. Amb pas ferm, però sense anar de pressa avançava cap a la petita casa blanca.

Tot estava com s’ho havia imaginat, tot estava com la seva mare li havia descrit. 

El poeta, o el que queda d’una persona després de la mort, havia ajudat molt  la seva mare. Quan les situacions eren adverses es perdia entre les pàgines dels seus llibres de sonets. A les tardes fosques d’hivern, recorria llibreries de segona mà intentant salvar algun volum que trobés el poeta. Ell sempre havia estat allà amb ella. Era a cada pàgina de cada llibre rescatat d’ésser mullar per la pluja o trepitjat pels venedors que el menyspreaven per ser massa prim, ja que ells els venien a pes. 

Quan la noia va agafar de la seva bossa el primer llibre del poeta que  va tenir la seva mare, el va acariciar. Va tancar els ulls i va olorar les pàgines, que feien una estranya combinació a pols i tinta rància provinent de les anotacions que la primera propietària va fer als marges. 

Quan va girar l’estret volum va contemplar la fotografia del poeta que somreia amb un aire distret. La fotografia tenia una pèssima qualitat, i el cert era que ell sortia fins i tot despentinat, però no deixava de tenir el seu encant. Va mirar la fotografia de nou, aquest cop intentant veure-hi més enllà. 

Semblava realment feliç, però sempre havia sentit dir que era un home que havia patit molt. Quantes persones amagarien el mal sota un riure en aquell mateix moment? I nosaltres, preses de la seva mentida, estàvem condemnats a creure’ls. 

La jove va aixecar el cap i es va adonar que ja hi era a la porta de la casa de la Blanca. De prop semblava més gran, més real, menys idíl·lica. 

Mitja hora després que la noia veiés per primera vegada els jardins daurats per la llum del sol, ja hi eren tots els visitants, i per tant, ja podien entrar dins de casa. 

Quan la senyora que els guiava, que tenia una piga vora el llavi, va obrir la porta de fusta, va fer un grinyol, com si s’estigués queixant que li regiressin ferides del passat. Una olor a tancat li va oprimir el pit. Portava molt més de mitja hora esperant per entrar a aquella casa. Portava tota una vida buscant aquell moment, i per alguna raó, quan finalment va succeir, masses emocions s’apoderaven d’ ella com per poder exterioritzar-ne una de sola. 

Es va distanciar del grup, que s’aglomerava a un racó sentint l’explicació de la guia. Una lleu melodia sonava de fons. Era un piano. El poeta acostumava a tocar el piano. Va exhalar aquella barreja d’olors. Va notar com una mica del que quedava del poeta entrava dins ella. 

I va sospirar en veure aquella fotografia amb marc de plata que hi havia a sobre del piano. Va sospirar i no va poder evitar que se li posés la pell de gallina. 

Era feliç ell, allà. A diferència de les altres, no estava posada. El poeta era agenollat davant una capsa de titelles. Al fons es veia un mar de nens. Ell era darrere el petit escenari de fusta, preparant-se per fer feliços  tots aquells nens, i oblidar, encara que fos per segons, la càrrega que portava sobre les espatlles.

I ella, la noia, allà. Sola a la sala d’estar de la casa d’estiu del poeta, sentint els passos dels altres visitants que pujaven a la planta de dalt. No va poder reprimir que una llàgrima avergonyida rellisqués de l’interior del seu ull dret, pel costat del nas, per sobre els llavis i caigués daltabaix sobre el vidre de la fotografia del marc de plata.

“No ploris, són uns malparits, no es mereixen les teves llàgrimes”. Podria assegurar que havia sentit al poeta dir aquella frase dins seu. 

El pitjor de tot era que sabia que tenia raó, però ja era massa tard, potser. I potser no només plorava perquè una colla de feixistes haguessin afusellat el poeta, sense ni tan sols demanar-li la documentació. Potser no només plorava perquè haguessin tirat el cos del poeta des d’un penya-segat del que no se’n sabia la localització, potser ella plorava també per la seva lluita interna, perquè portava massa temps aguantant el plor, i perquè havia sentit a la seva mare masses vegades dir que el poeta l’havia ajudat molt, i perquè potser, i només potser la noia esperava que fes el mateix amb ella. Perquè en part era culpa seva que pensés el que un dia ell va dir: que la vida no és noble, ni bona, ni sagrada. 

El fet és que quan la guia que encapçalava la comitiva de visitants va treure el cap per l’escala i la va veure allà, asseguda al tamboret del piano del poeta, amb la fotografia amb marc de plata entre les mans i plorant sense consol va decidir entretenir una estona més al grup a la planta superior.
 
Va decidir no baixar i fer-lo fora, encara que anés contra el protocol. Perquè potser, la guia de la piga vora el llavi l’envejava. Envejava a la noia que en menys d’un quart d’hora havia connectat amb el poeta, mentre que ella, després de deu anys d’ensenyar la casa blanca, mai havia tingut una experiència així. 

LAURA B.
 4t ESO  A



COM ES FA UN POEMA?

Fes obrir els teus ulls,
per veure per on passes,
les línies que tu traces,
de la vida, als teus fulls.

Has de poder sentir,
aquest pur interior,
que no deixa dormir,
fent ple de sa lluentor.

Primer, l’has de rebre,
acollir-lo amb bondat,
escopir-lo al teu marbre,
amb forma de l’estimat.

Ai! Com ens desespera!
Potser fa la trapella,
del paper l’esborrem,
i mai més la trobem.

Amic, què més et queda?
Troba, al fons del teu cor,
si tu busques l’amor
o el guardat a la testa.
Pur, senzill sentiment,
tèrbola sensació,
el ple de l’emoció,
plasmant-hi el pensament.

Vet aquí l’important,
de l’amant, son talent,
de llegenda, l’heroi
d’alegria, son goig.

Res més s’ha de pensar,
desconegut amic,
pots tot lliure rimar,
i d’ànim, fer-te’n ric.

PABLO P.
4t ESO B