divendres, 22 d’abril de 2016

JOCS FLORALS A PRIMÀRIA

PRIMER DE PRIMÀRIA

CARTA A  SANT JORDI

Sant Jordi,
Gràcies per aquesta actuació tan graciosa i per matar el drac. També donar-li les gràcies al drac per com es mou i pels sorolls que fa.
Espero que t’enfrontis a més dracs i els guanyis i que no et llancin més foc i no et cremis, et donaré una recompensa.
Renta bé el cavall i fes peses per estar fort i així et podré ensenyar la ciutat de Barcelona, casa meva i molt més!


I. A. V.
1r A EP

CARTA AL DRAC

Maleït drac:
T’has menjat tot, primer els animals i la gent, però mala sort…el cavaller Sant Jordi et va clavar la llança i ja ets mort.
Sant Jordi va agafar una rosa de la teva sang i li va donar a la princesa, ara està molt contenta.
Adéu drac lleig, fins mai més!

J. G. S. C.
1r B EP



SEGON DE PRIMÀRIA

EL BOSC MÀGIC

Hi havia una vegada un bosc Màgic que era un lloc molt alegre amb fades  i follets on els arbres parlaven.
 Hi vivien l’Índia i la fada Rosa. L’Índia era una nena normal i corrent, alta i amb els cabells negres, simpàtica i alegre. La fada era alta, alegre i moderna.
Hi havia un problema: un follet del bosc  ja no tenia màgia! Se l’havien robat. La fada i l’Índia havien de resoldre el misteri!
Van anar a la casa màgica i van agafar una mica de pols màgica pel follet. El follet ja tenia màgia!
Després van fer un passeig volant.


E.M. G.
2n A  EP





FANTASILÀNDIA

Hi havia una vegada un món de fantasia i xuxes. El terra era de panets dolços, els arbres de piruleta i feia olor de menta.
Allà hi treballaven un ocell i un llop. Un bon dia, el llop i l’ocell van quedar amb els seus amics, que eren un conill i una granota i van sortir a passejar, però no havien vist que hi havia una trampa que els portava a una piràmide.
Estaven molt tristos, però el conill va dir :
-       Trencarem la piràmide i així ens salvarem!!
Van trencar-la i van tornar i es van posar molt contents. Conte contat, conte acabat.
A. C.
2n B EP



TERCER DE PRIMÀRIA

VIATGE A LA LLUNA

Hi havia una vegada un nen que es deia Pep que vivia a Austràlia.
En Pep, de gran, volia ser arquitecte i astronauta. Vivia al bosc, dalt d’un arbre, de  l’arbre més alt de tot el bosc, per veure les estrelles millor i, per veure-les encara més bé, tenia un telescopi.
La casa d’en Pep l’havia construït ell amb fusta i pedres petites: amb la fusta va fer la casa i amb les pedres petites, la va guarnir.
Cada dia anava a la ciutat a comprar diaris per veure totes les notícies que sortien de l’espai.  També tenia una pilota per jugar a fer punteria, intentant tirar la pilota a un arbre.
Un dia va haver una tempesta molt forta que va destrossar la casa d’en Pep i llavors va haver d’anar a viure a la ciutat.
Quan hi  va arribar va trobar una casa per viure, després va comprar peces de metall, ja que  volia construir un coet per poder anar tot sol a la Lluna. Quan va acabar el coet, va pujar, es va enlairar i quan va arribar va dir: “Sóc el primer nen en arribar a la Lluna”!!!!!
Per fi havia aconseguit el seu gran sommi!
Conte contat, conte acabat!!


X.G. L.
3r A EP



LA  CASA  MISTERIOSA

Hi havia una vegada tres germans que es deien Marc, Jan i Martina. Un dia es van perdre al bosc. No sabien com tornar a casa i caminant, caminant van anar a parar a una casa. La casa era molt misteriosa perquè era molt antiga. Els  nens van veure una carta al terra, la van agafar i dins el sobre hi havia una nota que hi deia: PERILL!.
Llavors, algú va obrir la porta, era un senyor vell que va dir : “entreu, entreu! Quan els nens van entrar els va caure una cassola al damunt.
Els nens van dir:
-       Qui ets?  
-       Per què ens has ficat aquí dins?
Algú els va respondre:
-       Perquè demà us cuinaré!
El nen més gran de tots es va adonar que la cassola era pesada però molt fàcil de trencar i com que a la butxaca hi portava una navalla, la va agafar i va trencar la cassola.
Els tres germans van sortir corrents fins que van arribar a un punt que ja sabien com tornar a casa.
I tots van viure feliços per sempre més.
I...  pata pim, pata pam, aquest conte s’ha acabat.
M. D.  G.
3rB EP



QUART DE PRIMÀRIA
MATILDE I ELS ANIMALS CURATIUS

Hi havia una vegada una nena que es deia Matilde i vivia en un petit poble on sempre els carrers estaven buits. Tenia dos germans i una mare; no tenia pare perquè els va abandonar. La Matilde tenia nou anys, era una nena molt curiosa i valenta, que sempre es ficava on no s’havia de ficar...
Un dia va anar a la muntanya sola, va trobar una petita cova, va entrar dins i va començar a investigar . Va trobar un caminet que duia fins al lloc més profund de la cova i allí va veure una família d’uns animals molt estranys. Eren molt petits i peluts, tenien la cara de color blanc, una cua molt llarga i el cos petit. La Matilde mai no els havia vist! Tenia molta curiositat per saber què eren aquells animals... Ells es van amagar darrere d’unes pedres, la nena es va apropar a ells i els va dir:
-No us espanteu! No us faré mal, us  ho prometo.
Els va portar fora de la cova i els va ficar dins d’una cistella que s’havia trobat. Quan va arribar a casa amb la cistella la va deixar en una caseta petita que tenia davant del jardí. Durant tres dies els va tenir allà, els donava de menjar i tot.
Un dia va anar a una clínica a veure el seu avi, però la Matilde es va emportar els animals. Quan va arribar a l’habitació els animals van sortir disparats cap a fora i es van llançar sobre l’avi. I de sobte... ja es trobava molt millor, es va aixecar i va dir que els animals l’havien curat. Des d’aquell dia, els animals es van quedar allà a curar tots els malalts.
La Matilde cada dia, després de l’escola, sempre els anava a veure. I mai de la vida es va oblidar dels animals curatius.
Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Z. M. F.
4t A EP

EN MARC VIU A SÍRIA

En Marc és un nen trist, que sempre està amb els seus pares, Joana i  Pablo i amb la seva germana Sara a Síria. Un dia en Marc va fer un amic que es deia David i  van anar al riu tots dos a jugar. De sobte, el va agafar un corrent  d’aire i van dir tots dos:
-       Ajuda,ajuda! Què algú ens ajudi!
Ningú els va escoltar, el corrent els va arrossegar fins unes roques, però van caminar i caminar fins que van arribar amb les seves famílies.
La seva germana li va preguntar on estava i si estava bé. La mare, la Joana, li va dir:
-       Castigat sense jugar! I ell va replicar:
-        És injust.
El Marc li va dir que tenia gana i la seva mare li va contestar que no en tenia.
I ell va dir:
-       Mare ,ho sento per parlar-te malament, no era la meva intenció.
I la Joana, la mare, li va contestar:
-       Jo també ho sento molt per haver-te cridat:
-       Sí que et perdono. I la família va ser molt feliç perquè estaven tots junts.
   Conte contat i aquest conte s’ha acabat.


N.P. F.
4t B EP


CINQUÈ DE PRIMÀRIA

L’EDAT MITJANA

A l’Edat Mitjana alguns vivien en castells i
homes i dones no arribaven a ser vells.

Existia l’escala social,
a dalt hi havia la família reial.

Hi havia un fossat al voltant del castell
i sols queien els enemics sense cervell.

Eren molt religiosos i si no us ho creieu,
mireu quants anys fa que existia ja la creu.

A vegades els pobles veïns ,
es declaraven la guerra pels recintes.

Els monjos vivien als monestirs i
allà copiaven els manuscrits.

No hi havia contaminació!
Eren feliços de debò!
                                                              


F.V. H.
5è A EP
CONTES O MENTIDES?

A molts contes, moltes mentides, hi ha
i amb tantes històries no sabràs quina serà.

El gran i fabulós Sant Jordi, el cavaller,
era en realitat un pobre i miserable escuder.

Els tres Reis Màgics de l’Orient,
en veritat, provenien dels països d’Occident.

No va anar un àngel a Maria,
va anar un elf a la crida.

En Pinotxo no va ser un nen de veritat,
Va ser en Geppeto qui s’ho havia imaginat.

La tortuga, la cursa no va guanyar!
Va ser la llebre que la va deixar passar!

De totes les mentides que et podrien haver explicat,
                             quines et creuries i quantes hauries rebutjat?                            



N.V. M.
5è B EP



SISÈ DE PRIMÀRIA

L’AVENTURA VIRTUAL

Sóc l’Alexis, tinc 12 anys. Els meus ulls són blaus i sóc pèl-roja. La meva mare es diu Kate, té 51 anys i està divorciada del meu pare. Des que la va abandonar, la meva mare s’ha tornat una mica “sobreprotectora”, vaja, o això em sembla a mi. El lloc de la casa on hi passo més temps és la meva habitació. És una lloc molt agradable. Les parets estan pintades de color taronja, el meu color preferit .Hi tinc dos armaris, una llibreria, una taula per fer els deures, el meu llit,...i per descomptat, el meu ordinador! Aiii, el meu ordinador... no sé com viuria sense Internet! La meva mare és molt pesada, sempre que l’utilitzo, em giro i aquí està, vigilant-me! Quan accepto algú a Instagram sempre em diu:
-       Vigila amb Internet, que, sinó...
-       Què, si no, què?- Pregunto jo, però mai acaba la frase. Això m’ho ha dit moltes vegades. Jo ja sóc gran i crec que no em passarà res. <<Vaja, en Ric (Richard) ha penjat una foto, però no la veig bé. Vaig a acostar-me més a l’ordinador.>>
-       AAAAAAAAAAAAH!-He cridat.- Qui hi ha? <<Buf! Ara s’han encès uns llums, però no semblen els de la meva habitació. De fet, no tinc làmpades a la meva habitació!>>
-       WoW! Aquest lloc és una passada! Em recorda una mica a la pantalla del meu...ORDINADOR! Estic al meu ordinador, dins del meu ordinador! Però...com? Quan? Per què? Com he arribat dins del meu ordinador? OSTRES! Potser quan m’he apropat tant a la pantalla... Sí, m’haurà xuclat?!>>
-       Hola, ets una aplicació nova? - una veu m’ha preguntat.
-       Ostres, ets el Mozilla Firefox!- He exclamat .
-       LA, Mozilla Firefox.- M’ha corregit.
-        Perdó. Jo sóc la noia que controla l’ordinador des de fora- m’he presentat.
-       I si ho controles des de fora, què fas aquí dins?- Ha volgut saber. << Bona pregunta, jo també volia conèixer la resposta.>>
-       Sí, he arribat d’alguna manera...Eeeh...eeeh... Ehem... Ets molt xula a la realitat, m’encanta el teu pelatge vermellós.- Li he dit a la Mozilla Firefox. <<Ben pensat ,millor començar a fer amics en aquest lloc.>>
-       Gràcies. El teu cabell també és bonic...- Ha dit ella tímidament.
S’ha fet un silenci. Cap de les dues dèiem res. Per fi la Mozilla ha començat:
-       Bé, vull ensenyar-te una cosa. Puja-hi!
-       Queeè? Per què haig de muntar sobre teu?- He demanat.
-       Confia en mi.- Ha dit la Mozilla Firefox mirant-me als ulls. << Que confiés en ella? Quina altra cosa podia fer si no?>>
-       ENLAIRAMENT!
-       AAAHHHH!
Durant tot el vol la Mozilla s’ha quedat callada. No sabia si això era bon senyal, o no...
-       Benvinguda a la xarxa més popular, INTERNET!- M’ha dit amb un to heroic.
-       No m’ho puc creure! Sempre havia somiat ser aquí!
-       Bé, ara si vols explorem una mica.- M’ha proposat la meva bona, i única, amiga Mozilla.
-       D’acord!- he cridat.- El meu amic Ric sempre em recomana una pàgina web.
-       Quina és?- ha volgut saber.
-       Es diu www.hashtag666.cat- he dit somrient.
-       Buf! No et recomano entrar-hi!- Ha dit la Mozilla.
-       No? No passa res, entrem, vaaaa!- He suplicat mentre jo ja hi posava el primer peu  a dins.
-       Et dic que no!- M’ha renyat ella.
-       SISPLAAAAUUU...- he dit posant aquells ulls que posem els nens quan volem demanar alguna cosa.
-       Si tu vols, d’acord. Però ves-hi amb compte!
-       D’acord!- He xisclat d’emoció. <<Déu meu, no es veu res!>>
-       AAAH!! Què és aquest monstre?- He cridat amb totes les meves forces buscant on era la Mozilla.
-       Sóc aquí! Això es diu Screamer. Bàsicament hi ha pàgines on et posen una fotografia d’algun personatge creppypasta per espantar-te.- M’ha informat la Mozzila Firefox.
-       No ho entenc- encara estava espantada.<<Per què el Ric voldria espantar-me?>>He pensat. 
-       La gent és així. Per molt que creguis que coneixes una persona et pot fer una mala jugada.- Ha dit ella.
-       HAHAHAHA! - Hem sentit una veu desconeguda!! 
-       Qui ha rigut? -He preguntat a la Mozi.
-       Ha estat l’ Screamer.
-       Efectivament, Mozilla Firefox. He estat jo!.- Ha contestat aquell ésser desconegut.
-       OOOOOH!.- He cridat.
-       Corre!.-Ha cridat la Mozi.
M´he posat a córrer cames ajudeu-me. Quan ja no podíem més, ens hem aturat.
Buf!.-He dit esgotada.-Em sembla que l’hem ben despistat.
Sí, ho hem aconseguit.-Ha dit la Mozilla també esbufegant.
De sobte, he sentit la veu de la meva mare:
-       Alexis, filla , ets  aquí? - <<La, la, la meva ma, ma, ma-re és a la meva habitació!>
-       Aix! Aquesta nena, sempre es deixa l’ordinador obert.- Ha dit la mare queixant-se.
La Mozilla ha fet un crit quan ha vist la mare apropant-se a l’interruptor.
-       Li apagaré l’ordinador...-ha dit la mare.
-       NOOOOOO!.- Ha cridat la Mozi. A la vegada hem sentit el timbre de la porta de casa.
DING-DONG!!
-       Vaja, truquen a la porta, vaig a obrir.- Ha dit la mare girant cua.
-       BUF! -Ha exclamat  la Mozilla Firefox.
-       Ja està! No ha passat res!- He exclamat jo.
-       Ens hem salvat. Si hagués apagat l’ordinador, hauries mort!-M’ha informat la Mozi.
-       EEEEHHHHH?.-Encara no em puc creure tota aquesta bogeria.
-       De sobte una coseta verda, pixel·lada, ha passat al voltant meu.
-       Què és aquesta cosaaaa? És molt mono!!.- He demanat a la Mozi.
-       No t’hi acostis Alexis!- M’ha advertit.- És un virus!
-       Un virus? Es pot saber d’ on ha vingut?- he cridat.
-       Segurament de la pàgina www.hashtag.cat!
-       Hola! .-Ha dit l’adorable virus.
-       Els virus...-Ha començat la Mozi xiuxiuejant- tenen un aspecte adorable per derrotar els seus enemics sense que se n’adonin.
-       Però jo tenia instal·lat un antivirus a l’ordinador! He dit també xiuxiuejant.
-       Sí, però el deu haver derrotat. No devia ser de bona qualitat.-Ha dit la Mozilla amb to burleta.
-       Espera Mozilla, espera, espera...m’estàs dient que l’hem de derrotar nosaltres??
-       Bàsicament, sí.
El virus, o allò que fos, ha tallat la nostra conversa:
-       Voleu ser amics meus?
-       Mozilla, què faig?És...és...és tan adorable que no puc resistir-me, el vull abraçar!!
-       Resisteix, Alexis! Tinc una tècnica: SUPER ASPIRADOR DE VIRUS!!.- Ha cridat la Mozi traient una mena d’aspirador del no res. L’aspirador ha xuclat el virus.
-       Visca, Mozi!
Ja ens tocava descansar, però, de sobte, una mena d’alarma va sonar...
TURUUUMMMMMM!!!!!
-       Vaja!-He dit- Algú em vol seguir a l’Instagram! Podem mirar qui és?
-       És clar que sí!
-       Ehem...-Mira, no el conec de res, però l’acceptaré igualment.
-       Alexis, has de vigilar més amb Internet!- Ha dit la Mozilla.
-       Què, ara tu també ets com la meva mare?-He cridat.- Estic farta! No em passarà res!
-       Fins que et passi.- Ha dit ella.<<Realment era com la meva mare>>.
-       Per què ho dius, Mozi?- He demanat, tota confosa.
-       Mira, Alexis, només et dic que tens la teva adreça al teu perfil, que aquesta persona vol seguir-te i tu no saps qui és. Si acceptes que et segueixi podrà veure-ho tot, podrà anar a casa teva a robar, o a fer qualsevol malifeta.
-       Ostres! No me n’havia adonat! Així quan la meva mare em diu que vigili...és perquè no em passin coses com aquestes?
-       Sí!-Ha dit la Mozi.
-       Gràcies, Mozilla Firefox, m’has ajudat a aprendre una lliçó. A partir d’avui, vigilaré més amb Internet!
BRRRUUM,  PLLAAAAM, BRRUUUUMMM. Un enorme terrabastall m’ha fet tremolar.
-       Què? Mozillaaaaa!!! Hola? Què, què passaaaa??. AAAAAHHH!!!!!!
De nou sóc a la meva habitació. Tinc l’ordinador al davant i la Mozilla em pica l’ullet des de la pantalla.
-       Alexiiiis!-La mare em crida.- Baixa a sopar!
He baixat a sopar, encara mig marejada de tota la meva aventura.
-       Saps, mama? Saps la frase que sempre em dius?
-       La de que vigilis més amb Internet?- Ha encertat la meva mare.
-       Sí!- He dit.- A partir d’ara et faré cas i hi vigilaré molt més!!!

I.F. C.
6è A  EP




UN SOMNI FET REALITAT

Hola, em dic Míriam, tinc 12 anys, una germana de 15  i un germà petit de 5, o sigui que mai estic avorrida. Visc a Costa Rica, amb la meva família i amb els meus millors amics. Junts compartim aventures inoblidables. Sóc simpàtica, divertida i imaginativa, o almenys això diuen.
Comencem aquesta història l'any 2010. Estava a punt d'anar-me'n al llit quan de sobte va entrar la meva mare dins la meva habitació, portava un llibre a la mà. Li vaig preguntar perquè el portava i em va dir que aquell conte havia passat de generació en generació i ara em tocava a mi llegir-me'l. Com què a l'endemà no hi havia escola vaig pensar de començar-me'l aquella mateixa nit, tot i que ja eren les dotze tocades. Vaig llegir la primera pàgina i no em va interessar gaire, però vaig decidir continuar, perquè com tothom sap, els llibres no comencen a ser interessants fins que t'acabes el primer capítol. I així va ser, passat el primer capítol es va començar a posar més divertit. El llibre es deia "La ciutat Maleïda", tractava d'una parella d'amics que trobaven un llibre i començaven a llegir el primer capítol. Jo, em vaig quedar mirant el sostre després d'haver llegit el que posava. Semblava una mica el que m'estava passant a mi en aquell moment. Ja s'havia fet molt però que molt tard i vaig decidir parar, tot i que estava força interessant.
L'endemà em vaig despertar amb molt mal de cap, em vaig prendre un Gelocatil i al cap d'una estona ja em trobava millor. Com sempre, la meva colla va arribar a l'hora exacta. Sempre quedàvem per anar a buscar aventures, però em vaig entristir quan els meus amics entraven amb paraigües; m'esperava el pitjor: estava plovent. Tocava jugar a jocs de taula, vam jugar al monopoli. Ens vam posar a jugar, però de com i volta la Carla va tirar el dau , va rebotar a la cadira i va caure a terra. Vaig anar a recollir-lo però em vaig adonar que en tirar el dau havia rebotat a un quadre i havia deixat lliure una mena de palanca. Tots ens vam apropar i vam acordar posar en marxa aquella palanca. Només fer-la anar, d'alguna manera molt estranya ens havíem teletransportat a un món increïble. Hi havia de tot: atraccions, bars, màquines per jugar, un camp de futbol, de bàsquet,... Però el que més em va sorprendre foren les persones: no caminaven! Volaven! Vaig mirar a banda i banda i els meus amics estaven igual de sorpresos. Vam anar directes al punt d'informació. Un senyor ens va atendre molt bé però semblava una mica nerviós. Ens va saludar i donar la benvinguda. Ens vam quedar parats però ell va seguir parlant. Ens va explicar que aquell país s'anomenava l'Illa Radical. Era un món màgic on les persones anaven i tornaven continuadament. Hi havia gent que es quedava però d'altres que hi marxaven. No el podíem trobar a cap mapa i només hi podies accedir mitjançat cinc entrades. Nosaltres havíem trobat una d'elles. Començàvem a entendre la situació però vam decidir sortir d'allà perquè tot plegat no pintava gens bé. Vam començar a buscar una sortida i la vam trobar fàcilment.
Una vegada a casa vam acordar fer com si no hagués passat res.
Espero que us hagi agradat i que aquest conte es faci realitat.



M. T. T.
6è B EP






AULA D’ACOLLIDA DE PRIMÀRIA

LA PRINCESA I EL CAVALLER

Hi havia una vegada una princesa molt bonica amb el cabell llarg i ros. La princesa portava un vestit de color rosa i unes sabates de taló de color groc. També portava una diadema de flors al cap i unes arracades i un collaret blancs. A la mà portava una vareta màgica.
Un dia la princesa caminava pel bosc i mirava les flors, però no sabia que hi havia un drac. El drac va agafar la princesa amb la seva mà i la vareta va caure a terra. La princesa tenia molta por.
De sobte, va arribar un cavaller amb el seu cavall. El cavaller portava un arc i va disparar una fletxa al drac. El drac va morir i la princesa es va salvar. La princesa va abraçar el cavaller.
La princesa va tornar al castell i li va explicar al seu pare. El pare li va prohibir tornar al bosc. La princesa li va preguntar per què i el pare li va respondre que hi havia un altre drac. La princesa estava molt trista.
Uns dies més tard, el cavaller va arribar al castell per casar-se amb la filla del rei. La princesa i el cavaller van viure molt contents.


XINMAN JI
Aula d’Acollida - 4t B EP


EL CONILL, EL LLOP I LA BRUIXA

Hi havia una vegada un conill que es deia Pep i tenia molts i molts amics. Un dia, el Pep va anar al bosc i es va trobar un llop que portava pantalons curts de color blau i vermell. També portava una camisa de color blanc.
El conill va córrer i va trobar una casa. El Pep va entrar a dins i es va trobar una bruixa que era molt dolenta. La bruixa portava uns pantalons i un jersei de color negre. El conill estava molt espantat i el llop també va entrar. Però la bruixa va fer un pacte amb el llop.
El pacte consistia en que el llop i la bruixa es menjarien el conill. El Pep tenia tanta por que va començar a córrer cap al poble per demanar ajuda. La gent del poble el va ajudar i la policia va arrestar la bruixa i el llop.


ALEJANDRO PÉREZ BOLÍVAR
Aula d’Acollida - 5è B  EP